Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     


    MONTSERRAT ABELLÓ

    ENTRE LES MÀSCARES I EL MIRALL

    ENTE LES MÀSCARES I EL MIRALL

     

     

    Vinyet Panyella


    Article aparegut a la revista Serra d’Or, núm. 463-464 (juliol-agost de 1998), p. 50-51.

     

    “Són màscares que m’emprovo...”, escriu la poeta quan estableix el balanç de la vida i de l’escriptura pròpies. Les identitats poètiques de Montserrat Abelló conflueixen, malgrat el joc de màscares de què se serveix com a vehicle expressiu, en una obra profundament existencial, antiretòrica; en una autoanàlisi en què la pietat i la compassió envers els éssers  prenen una dimensió profundament comunicable, i en què la vitalitat d’un cicle biogràfic viscut en plenitud, amb consciència i amb perspectiva pròpia encomana la passió per la vida viscuda amb intensitat i amb lucidesa.
               “Pel temps marcada / moguda per ressorts camino / els ulls oberts / ja sense llàgrimes.” L’escriptura poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) no ve de tan lluny com la de la resta d’escriptors de la seva generació. No en va és una outsider,ella ha construït la seva personalitat literària damunt la ferma voluntat d’autoafirmació i, com ha escrit en alguna ocasió el crític i poeta David Castillo, empesa per la necessitat de la “defensa existencial”. Montserrat Abello no ha viscut una biografia convencional: l’exili dels vençuts el 1939 i la llarga estada a Xile fins a 1960 li han configurat vivències personals i intel·lectuals que ha utilitzat sàviament i tendrament per construir una sòlida i profunda obra poètica.
              Des del mes de gener d’enguany, el Centre Català del PEN Club ha celebrat un prolongat i saludable aniversari que l’ha situada com a degana –si estiguéssim per rànquings i classificacions– de les dones poetes d’expressió catalana. L’avalen sis poemaris i el conjunt de traduccions més im­portant que s’ha fet, en català, de les poetes anglosaxones que han marcat època en la cultura literària i feminista universal. Aquest és un balanç que excel·leix en quantitat –una justa mesura objectivable, a parer meu– i en qualitat, i que hauria de comportar un lloc d’honor de Montserrat Abelló en la nostra societat literària, que a hores d’ara molts escriptors i escriptores, dins i fora del Centre Català del PEN Club, reclamem que li sigui atorgat.

     

    El ritme propi de la vida inte­rior

     

    L’obra poètica de Montserrat Abello es defineix per una constant introspecció que recorre les diverses etapes i els epitelis d’una personalitat humana i literària, i que comporta, a més, la presència constant i continuada de la perspectiva de gènere que l’autora hi ha introduït des del primer moment. La poeta, que ha hagut de lluitar contra la triple minoritzacio de ser dona, poeta i d’expressió catalana, participa de ple en aquella característica que defineix l’escriptura  de  les  dones  i que ella mateixa utilitza al pròleg de Cares a la finestra. Vint dones poetes de parla anglesa del segle xx. Són, juntament amb ella, totes aquelles que “han deixat de banda fórmules i tabús i han cercat, en el fons del seu ésser, el ritme propi de la seva magnífica poesia”. El ritme propi de la poesia és, segons Montserrat Abelló, el ritme propi de la vida interior que, juntament amb la voluntat expressiva i amb la passió per l’escriptura, configuren la seva obra.
              El pas de la vida global, més o menys exterioritzada, vers aquesta vida interior literaturitzada per mitjà del llenguatge poètic ha estat progressiu. El primer títol, Vida diària (1963), prologat a la primera edició per Joan Oliver, presenta un ressò de crònica, de report del que és la vida d’una dona. Aquest caràcter es manté al poemari Vida diària. Paraules no dites (1981), editat per LaSal, una editorial de literatura de dones que ha estat capdavantera i iniciadora de tota una presa de consciència, literària i personal, i que ha marcat la història literària del nostre país amb una empremta necessària i indefugible, i no sempre reconeguda. Aquest segon poemari, amb una introducció de Marta Pessarrodona, ha significat el punt de partida definitiu i cíclicament continuat de la seva obra poètica: El blat del temps (1986), amb uns mots introductoris de Maria-Àngels Angla-da; Foc a les mans (1990), prologat per Maria-Merce Marcal; Cares a la finestra (1995), una plaquette especialment corprenedora per la seva brevetat, indirectament proporcional a la força i la intensitat poètica, i, el per ara darrer volum, L’arrel de l’aigua (1995), són els títols que avalen una obra poètica d’introspecció constant, de voluntat de constatació, en pell i en paraula pròpies, dels batecs de la vida malgrat el pas del temps, que en el cas de Montserrat Abello equival a dir: malgrat el desgast de la vida mateixa.

     

    El joc de màscares

     

    Entre el jo poètic i el jo personal, Montserrat Abelló ha jugat a fer com que s’emprova màscares: les de poeta, i també les de traductora. Han estat altres veus de dones, allunyades de la tradició literària autòctona, que Montserrat Abelló ha aproximat a la nostra tradició cultural i les ha incorporades al corpus poètic accessible en llengua catalana. Són les obres d’Iris Murdoch, Sota la xarxa (1965), les de la seva estimada i admirada Sylvia Plath, Arbres d’hivern (1985), Cartes a la mare (traduïdes amb l’ajut de la seva filla, Mireia Bofill, 1989) i Ariel (traduïda en col·laboració amb Mireia Mur, 1995). De la seva amiga Adrienne Rich ha traduït un llibre difícil, polèmic i civilment compromès com ho és tota la seva poesia: L’Atles d’un mon difícil. Poemes 1988-1991 (1995), i també ha traduït Maurice d’E.M. Forster i, fins i tot, algun conte d’Agatha Christie. Però el conjunt de la seva obra com a traductora culmina, per ara, amb l’antologia Cares a la finestra, en què ha retornat la veu a vint dones poetes de parla anglesa del segle xx, i ha conformat una antologia modèlica en tots els aspectes: May Sarton, Muriel Rukeyser, Gwen­dolyn Brooks, Denise Levertov, Anne Sexton, Adrienne Rich, Sylvia Plath, Margaret Atwood, Alice Walker, Rhea Tregebov, entre d’altres. Es tracta, més que de traduccions, de breus monografies que ens acosten la vida i l’obra de cadascuna; un volum que es converteix en un manual de poesia femenina i feminista, una obra mestra de cultura literària contemporània d’una gran força que Montserrat Abelló ha sabut transmetre en la mesura ajustada. En aquesta obra han actuat no solament la poeta i la traductora, sinó també la persona que durant forca anys dedica la major part del seu temps a les tasques docents: a fer pedagogia.
              L’exercici de la traducció ha estat, per a Montserrat Abelló, el de la recerca de les arrels pròpies, es a dir, la recerca de la personalitat, de 1’expressivitat del jo, per mitjà de la creació literària, i d’aquelles que, amb el que Montserrat Abelló denomina “força que podríem anomenar de dona” han lluitat a favor de la llibertat, de la vida, de la justícia, de l’ètica i del rigor, és a dir, de la qualitat, amb l’obra pròpia. Montserrat Abelló s’ha posat al costat, definitivament, d’aquesta mena de poesia que té per comú denominador la capacitat de transmissió, de comunicació, d’una gran, immensa sensació de forca. Aquest podria ser un exercici o un estratagema per a la retroalimentació literària, però en el cas de la poeta es tracta, més aviat, de la pràctica del “joc de màscares”. Tot emprovant-se-les, com escriu als versos que inicien aquest article, l’autora ha anat mes enllà d’un joc d’equilibris de paraules i de provatures: ha anat enriquint les formes i les aparences de la seva personalitat literària, que s’ha manifestat en plenitud i en profunditat al mirall de la seva poesia.
              És potser al seu darrer llibre on aquest joc de màscares davant del mi­rall es fa més evident: L’arrel de l’aigua.No en va és precedit de dues citacions, d’Elisabeth Bishop i d’Anne Sexton, que expressen el contrapunt entre el sentit, la intuïció de la vida i la certesa de la mort; el sentit de l’equilibri vital present, en tot moment, a l’obra d’Abelló. Més que influències con­cretes, hi trobem una permeabilització total respecte del tractament de la identitat personal per mitjà de la creació poètica; hi trobem, com a les anglosaxones, la defensa existencial, la davallada amb passió determinada per la seva trajectòria de constant interrogació i d’autoanàlisi. “Dins el mirall esgoto / la meva ombra...”
              El joc de màscares de Montserrat Abelló constitueix un esforç de traducció i de creació que l’escriptora assoleix amb brillant plenitud i que, alhora, configura la globalitat de la seva essència d’escriptora. La traducció i l’escriptura són dues cares d’un mateix mirall, i les màscares de Montserrat Abelló no són res més que la successió dels seus poemes: els propis i els que, després de la traducció, ha sabut convertir en seus. En tots ha deixat l’empremta de les vivències, dels coneixements i de l’experiència i, sobretot, l’emoció de la creativitat a què s’aferra com a la mateixa vida: “Potser és la forca del costum / el que em manté o aquella espurna / d’esperança que no em deixa. / I, tossuda, m’aferro a / aquestes mans que escriuen / sense gosar mirar-les.”

     

    foto original: Carles Torner

    happy birthday