Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    EM MIRO LES MANS, LES MEVES I LES VOSTRES

    mans

     

    Tònia Passola

     

    I

     

                “Em miro les mans, les meves i les vostres” és un vers de Montserrat Abelló, un dels molts de Vida diària on les mans apareixen com a imatge protagonista. I és que les mans, a partir d’aquest primer llibre, l’acompanyaran com un dels símbols més potents en el seu trajecte poètic. Mans, que d’una manera progressiva des de Vida diària passant per Vida diària/paraules no dites, El blat del temps, Foc a les mans, L’arrel de l’aigua, L’esfera del temps fins a Memòria de tu i de mi –per citar els llibres segons l’ordre cronològic en què han anat apareixent– s’enllaçaran, s’entortolligaran, es manifestaran entre els seus versos; fins i tot en tres dels poemes del recull inèdit incorporat dins Al cor del temps, volumque aplega tota l’obra poètica del 1963 al 2002.
                Mà, manifestació: dues paraules amb la mateixa arrel. Mà, mans que les diferents civilitzacions al llarg del temps han utilitzat en les diferents posicions com a llenguatge simbòlic. Les seves empremtes esteses en els abrics de les coves, petja espiritual de la persona que les estampava, en són el primer exemple.
                De les mans, Joan Oliver ja en parla en la seva benvinguda a Vida diària on no tan sols les observa com un dels temes recurrents del llibre, sinó que en un traç ràpid del retrat psicofísic de l’autora en diu: “…em va encoratjar veure-la tan afanyosament atenta a la seva aventura, com esmolada, amb les seves mans inquietes, el front ombriu i uns ulls escrutadors i ja no espaordits ni meravellats de res”. I unes línies més enllà: “Hi ha joveneses abocades en cos i ànima al futur, creients en una realitat immediata que es deixarà esculpir per llurs mans”. Les mateixes mans que –dibuixades per Roser Bru, amiga de l’etapa del seu exili xilè– il·lustraran la portada i ompliran, immerses en la quotidianitat, els versos del segon llibre Vida diària/paraules no dites.
                Maria Àngels Anglada, ara, en el pòrtic d’El blat del temps corrobora el “seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules”, de la poeta. Les paraules, amb els seus diferents sons, personificades amb el cant, brollen del seu interior a les seves mans: “Fixeu-vos, però, que, tot dient-nos que no cerca els mots brillants, ho està fent amb un joc musical; la Montserrat Abelló sembla, realment, que tingui els mots tan amanyagats, que li canten a les mans –als poemes– sense cap esforç aparent”. Aquest “canten a les mans” també serà recalcat per Feliu Formosa en el pròleg de Memòria de tu i de mi.
                És, però, a Foc a les mans on Maria-Mercè Marçal, amb una perspectiva més àmplia pels llibres que el precedeixen, fa una anàlisi breu i exhaustiva de les mans com un dels símbols que actuen en la poesia de la seva autora; aquí flamegen en el títol, portadores de foc, metàfora de la vida que hi crema. Entre altres coses comenta: “Però la imatge de les mans, com la de la pedra, és ambivalent. Són actives però també poden ser receptives. De vegades són una cosa aliena, tota una altra entitat independent.”
                Maria-Mercè Marçal, l’“amiga que estimo”, com diu Montserrat Abelló en un vers d’un poema que li dedica; l’amiga de tantes hores de converses i projectes; la del haiku –entre els sis que li va escriure– en la tristesa de la seva mort: “L’ombra d’un pètal / damunt la mà exsangüe / com un preludi.”
                La paraula “mans”, que, amb els seu significat conceptual, com tota figura literària, per una banda denota i connota, diu i evoca; un joc de conceptes on entren no tan sols la seva expressió fònica sinó també el seu contingut semàntic i polisèmic, eines imprescindibles de la creació poètica. Joc, per tant, on participen el que denota la paraula, el sentit que li dóna la poeta en utilitzar-la amb relació a les altres, més, el que hi veu la persona que la llegeix o escolta, la seva reinterpetació-recreació. I en poesia, ho sabem, és fonamental la fusió de tots aquests aspectes, ja que en la suma del seu resultat polisèmic radica l’atracció de l’acte poètic, de tot acte creatiu.
                En els poemes de Montserrat Abelló les mans diuen i evoquen creades fonamentalment per tres presències de significats complementaris i alhora diferents:
                La de “les mans” de les feines, de les petites coses de la vida diària: “Però caldrà que em posi, / com cada tarda, / a repassar la roba, / ficar les mans dins l’aigua bruta… / Cosir botons, / empènyer la planxa”.
                La dels afectes-sentiments humans: “El desig sempre ardent d’abraçades de mans que no es troben”.
                En ambdues, tot i l’aparent senzillesa dels versos, la polisèmia, evidentment, sempre hi és latent; implícita en l’íntima relació amb el altres versos que donen sentit al poema.
                I, finalment, la tercera, les que aboquen tota la seva càrrega metafòrica: “Envejo els ocells / perquè tenen ales/ –però no tenen mans. / Envejo els arbres /perquè tenen branques / –però no tenen mans, ni ungles… / He envejat els ocells, / però les mans / són fortes, / estimen, / donen i accepten / Vull mans / i no vull ales!”
                Tres presències, manifestació al·legòrica d’una actitud vital, plena i combativa. Com ella es defineix: “Sóc una persona més aviat tímida, però apassionada, i cada etapa de la vida l’he viscuda intensament i les seves vicissituds m’han proporcionat vivències i experiències, doloroses a vegades, però sempre enriquidores… la necessitat imperiosa d’expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins”.
                La mà, eina material i metafòrica, adquireix en el conjunt dels llibres un paper extraordinari. A través seu experiències, impuls, ritme de les paraules, en definitiva, vida es sadollen “a l’insistent reclam de la meva mà que escriu”.
            
                I arribem a la Montserrat Abelló traductora. Sí, a la seva esplèndida i important aportació a les traduccions de la llengua anglesa a la catalana, més concretament, les de la poesia escrita per dones.
                A la traductorade Sóc vertical (2006), tota l’obra poètica, punt culminant de la seva dedicació a Sylvia Plath, la poeta nord-americana que gràcies a ella vam poder llegir en la nostra llengua fa vint-i-tres anys. El mateix impacte saludable que produí Emily Dickinson –tot i no tenir res a veure l’una amb l’altra– gràcies a les versions de Maria Manent, molts més anys abans.
                Dues finestres obertes de bat a bat a l’aire fresc de la poesia.
    Però tornem a les mans, a les de Sylvia Plath, unes de les que més han esbatanat la poesia de la contemporaneïtat, a les mans d’Arbres d’hivern (1985) i Ariel (1994): “...entre jo i jo mateixa. Esgarrapo com un gat”.
                Mans, les seves, unides a les de dinou poetes de parla anglesa del segle xx, les de Cares a la finestra (1993), l’altra gran aportació d’Abelló.
                A les combatives de Muriel  Rukeyser: “Entre guerres, les mans enormes d’un món de mort”. A les de Stevie Smith: “En els meus somnis no paren de moure les mans dient-me adéu”. A les de  Margaret Atwood: “La paraula flota damunt la teva mà / com un petit núvol blanc”. A les de Penelope Shuttle proclamant: “jo munto el cavall que m’estima, / les mans enllaçades dins la crinera esquiva, / els genolls contra els seus flancs de mantega d’avellana”. A les de May Sarton, a la mà del poema a on esdevé ella mateixa: “L’ombra negra sobre el paper / és la meva mà; l’ombra d’un mot, / mentre el pensament forma a qui el conforma”. Agafades a les d’Anne Sexton, Marge Piercy, Adrianne Rich...
                I encara més traduccions d’Adrianne Rich; i les mans d’un dels seus poemes de 1988 al 1991 d’Atlas d´un món difícil (1994): “les teves mans de dona que fan anar la roda o treballen /amb podadores, colladors, ganivets, porc salat, cebes, tinta i foc / mans previsores i sensates, mans de roure i seda, de suc / de móres i timbals; / d’elles parlo ara.”
                          Adrienne Rich –amb qui la Montserrat va compartir una lectura i diàleg a la Universitat de Nova York el setembre del 2007–, qui en una carta que li envià l’any 1996 li lloava el simbolisme físic de les paraules: “Em colpeix especialment la manera que les paraules existeixen en els teus poemes gairebé com parts del cos –un sentit tan físic del llenguatge, de quina manera paraules no dites literalment t’ennueguen”.

     

                Sí, la Montserrat Abelló traductora, ara al revés, en la versió a l’anglès d’un dels poemes de Raó de cos, llibre pòstum de Maria-Mercè Marçal:

     

                Nothing will be taken from you: only
                the moment will come to open
                meekly your hand
                and to release
                memory of water...

     

                Res no et serà pres: vindrà tan sols
                l’instant d’obrir
                dòcilment la mà
                i alliberar
                la memòria de l’aigua.
         
                                    
       
    II

     

                Si agafem les mans que respiren entre els versos de Montserrat Abelló podem recrear un món on s’emmiralla el temps, el nostre món:
            
                “Les paraules /se m’entortolliguen /a les mans. Em costa / de desprendre-me’n. / Se m’amoroseixen / entre els dits, i / es tornen dolces. / Hi servo la tebior / de moltes mans”. “Avui les mans reposen / damunt la falda” “...amb els fils invisibles / de tot de vides tendres entre mans.” “Les mans hi llisquen per damunt. / S’hi emmirallen alçades, / plegades, obertes.”
               “A l’insistent reclam / de la meva mà que escriu.”, “Sobre el full solitari / la mà es mou”.
                “Les mans són una cosa, / jo en sóc una altra. / Elles tenen la seva vida / abasten coses, teixeixen,/ saluden viatges i retorns”.
                “La mà forta.”, “i sentir el tacte / de les teves mans / llises, tendres, sense / senyals ni nafres. / Viure amb tu cada un / d’aquells moments en què / se t’aniran fent més fortes / i més dures... ”, “I les teves mans s’obriren”,  “Pètals de rosa / que els dits acaronen”, “…les teves mans, la teva boca…”, “Dits impacients... “...un infant als braços.” “Els fills ens pengen / de les mans. ”. “La mà vella, arrugada; / aquella mà tan dura / i l’altra tan blanca. / Llarga, afinada, / mística. / Càndides mans d’infant, / tot just nades / i que ja clamen!”
                “...ficar les mans dins l’aigua bruta, / i destriar entranyes innocents. / Cosir botons, / empènyer la planxa”.
                “Les teves mans em palpen; / et sento a prop. Mirar a l’altra banda / del mirall, / parlar amb els dits. ” “...tot esguardant-te les mans / que senties inútils / i cansades”.   “...amb les mans plenes de bosses”.
                “Només de tard en tard, / puc agafar la ploma”.
                “Llibres i mans i...” “i la mà de l’home / sempre la mà viva de l’home”, “ Quantes mans d’altres / dones esmerçades / en filar i brodar / el bell llençol!”.
                “Envejo els ocells / perquè tenen ales /però no tenen mans. / Envejo els arbres / perquè tenen branques / però no tenen mans, ni ungles…” “He envejat els ocells, / però les mans / són fortes, / estimen, / donen i accepten.” “Vull mans / i no vull ales!”.
                “Les mans no han après a disfressar-se”,  “Dins el palmell / la vida i també / la mort”, “La mà estirada plena / de records d’ahir.”
                        “incansable la mà escriu”. “La mà és plena de polsim blanc” ,“...als dits els pètals olorosos”, “Se m’adhereixen a les mans.”
                “Mireu les mans i els dits”. “cridem i ajuntem les mans.” , “tímids, amb mà insegura però forta” . “i tisores a la mà...”.
                “Les mans plegades / ara dormen / sobre la terra fosca.”. “Voldries esprémer els cors / amb la mà, / escalfar-ne la sang. Posar / les mans sobre cada galta.” “Encara es fosc: / les mans s’esllavissen / damunt la pell”. “I el desig sempre ardent / d’abraçades de mans / que no es troben.” , “...a les mans, petits martiris;”. “Ja no em conec / les mans, els peus.”“Les mans no poden deturar-los”.
                “Es miraven les mans. / I les cloïen”, “pètals finíssims, / que no gosen tocar / amb les mans”. “les mans òrfenes.” “…deixen les mans balbes”.
                “de la ploma a les mans i...” “… i em tremolen les mans.” “Ja no tenim a l’abast / de la mà / meravelles de somnis”. “Plenes de sang les mans”, “mans multiplicades amb la suor / de molts dies vençuts”, “mans cansades pengen de braços / que ens semblaven inútils” . “…i l’aspror de la sang / sempre viva en els dits”.
                          “L’ombra de la mà”, “Ombres encerclen joves mans, / que malden per deslliurar-nos / d’espesses teranyines”. “Tinc les mans enredades / en les xarxes.” , “I el formigueig del temps / entre els dits.”. “ Orfe del tot menys / de les teves mans,”. “I, encara, tantes mans crispades...” .
                “El que tinc és / un llapis a la mà” “...ben breus els moments-, l’escalf / d’una mà, d’un peu,... ” . “I tossuda m’aferro / a aquestes mans que escriuen / sense gosar mirar-les” “Fins que cansades les mans arriben a fer-se estranyes”.
                “I les mans tremolaven”. “Les mans que semblaven / tan útils, ara són sarments per al foc”, “foc a les mans, avui”. “Voldria tenir l’esclat de llum/a la mà”.
                “Les mans, segures guies, / són flors descloses / que m’assenyalen els camins”. “ les vostres mans / ben netes, les ungles ben tallades”.
                “Em miro les mans les meves i les vostres;” .“La ploma als dits/ delit de les paraules.”. “I el temps/ a les mans”. “Em quedaria amb la ploma / a la mà. Mai més sola”.

          
    _______________________________________

     

    * L’asterisc indica els versos amb la paraula mà extrets dels diferents llibres de Montserrat Abelló.

     

     

    Vida diària (1963)

    *“Tinc les mans enredades / en les xarxes.”
    *“La mà forta.” “...ficar les mans dins l’aigua bruta, / i destriar entranyes innocents. / Cosir botons, / empènyer la planxa”. “Només de tard en tard, / puc agafar la ploma”.
    *“Envejo els ocells / perquè tenen ales / –però no tenen mans. / Envejo els arbres / perquè tenen branques / –però no tenen mans, ni ungles…” “He envejat els ocells, / però les mans / són fortes, / estimen, / donen i accepten.” “Vull mans / i no vull ales!”. Aquí conclou el poema publicat en “Al cor de les paraules” (2002) (pàg.51)  “La mà vella, arrugada; / aquella mà tan dura / i l’altra tan blanca. / Llarga, afinada, / mística. / Càndides mans d’infant, / tot just nades / i que ja clamen!” Amb aquests versos s’acaba el poema publicat el 1965 a “Vida diària” i a “Vida diària/paraules no dites” (pàg.29) a LaSal (1981)
    *“...amb els fils invisibles / de tot de vides tendres entre mans.”
    *“Avui les mans reposen / damunt la falda”
    *“Les mans són una cosa, / jo en sóc una altra. / Elles tenen la seva vida / –abasten coses, teixeixen, / saluden viatges i retorns.” “Les mans plegades / ara dormen / sobre la terra fosca.”
    *“La mà és plena de polsim blanc”, “Incansable, la mà escriu”
    *“Les mans no poden deturar-los”, “I les mans tremolaven”
    *“Es miraven les mans. / I les cloïen”, “pètals finíssims, / que no gosen tocar / amb les mans”, “les mans òrfenes.”, “tímids, amb mà insegura però forta”
    *“Em miro les mans les meves i les vostres;”
    *“...mans cansades pengen de braços / que ens emblaven inútils”, “Ombres encerclen joves mans, / que malden per deslliurar-nos / d’espesses teranyines”.
    *“…i l’aspror de la sang / sempre viva en els dits”, “…i la mà de l’home, / sempre la mà viva de l’home.”

    Paraules no dites (1981)

    *“Les mans, segures guies, / són flors descloses / que m’assenyalen camins”, “Les mans no han après a / disfressar-se.”
    *“La mà estirada plena / de records d’ahir.” 
    *“Les paraules / se m’entortolliguen/a les mans. Em costa / de desprendre-me’n. / Se m’amoroseixen / entre els dits, i/es tornen dolces. / Hi servo la tebior / de moltes mans, de / cossos ; la tremolor…”
    *“ Quantes mans d’altres / dones esmerçades / en filar i brodar / el bell llençol!”

    El blat del temps (1986)

    *“Els fills ens pengen / de les mans. ”, “Les teves mans em palpen; / et sento a prop. Mirar a l’altra banda / del mirall,/parlar amb els dits. ”
    *“i sentir el tacte / de les teves mans / llises, tendres, sense / senyals ni nafres. / Viure amb tu cada un / d’aquells moments en què / se t’aniran fent més fortes / i més dures... ”
    *“Dits impacients... ”
    *“...un infant als braços.”
    *“...amb les mans plenes de bosses”
    *“Les mans que semblaven / tan útils, ara són / sarments per al foc”
    *“I el formigueig del temps / entre els dits.”, “I, encara, tantes mans crispades...”

    Foc a les mans (1990)

    *“Foc a les mans, avui”
    *“...les vostres mans / ben netes, les ungles ben tallades,”
    *“Sobre el full solitari / la mà es mou.” “Em quedaria amb la ploma / a la mà. Mai més sola.”
    *“Dins el palmell / la vida i també / la mort.”
    *“Voldries esprémer els cors / amb la mà, / escalfar-ne la sang. Posar / les mans sobre cada galta.”
    *“Encara es fosc: / les mans s’esllavissen / damunt la pell”
    *“I el desig sempre ardent /d’abraçades de mans / que no es troben.”
    *“...a les mans, petits martiris;”
    *“Ja no tenim a l’abast / de la mà / meravelles de somnis,”
    *“i tisores a la mà...”, “I les teves mans s’obriren”
    *“L’ombra de la mà…”

    L’arrel de l’aigua (1995)

    *“Llibres i mans i...”
    *“de la ploma a les mans i...”
    *“...als dits els pètals olorosos”
    *“I el temps / a les mans”
    *“Les mans hi llisquen per damunt. / S’hi emmirallen alçades, / plegades, obertes...”  “Mans multiplicades amb la suor / de molts dies vençuts.”
    *“Plenes de sang les mans.”
    *“Voldria tenir l’esclat de llum / a la mà.”
    *“El que tinc és / un llapis a la mà”
    *“...ben breus els moments–, l’escalf / d’una mà, d’un peu,... ”
    *“Fins que cansades les mans / arriben a fer-se estranyes”

    Són màscares que m’emprovo…(1995)

    *“I tossuda m’aferro / a aquestes mans que escriuen”

    Dins l’esfera del temps (1998)

    *“…i em tremolen les mans.”
    *“Pètals de rosa / que els dits acaronen”
    *“…les teves mans, la teva boca…”, “A l’insistent reclam / de la meva mà que escriu.” *“cridem i ajuntem les mans.”

    Indicis d’altres moments (Poemes inèdits inclosos en “Al cor de les paraules)

    *“....deixen les mans balbes.”
    *“Se m’adhereixen a les mans.”
    *“...tot esguardant-te les mans / que senties inútils / i cansades”

    Memòria de tu i de mi

    *“Orfe del tot menys / de les teves mans,”
    *“Mireu les mans i els dits”
    *“Ja no em conec / les mans, els peus.”
    *“La ploma als dits; / delit de paraules.”

     

     

    happy birthday