Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

     

    UNA BONA POESIA FA FER PREGUNTES.
    SOBRE UNA BONA POESIA DE MONTSERRAT ABELLÓ

     

    imatge per Garry Smout

     

     

    Ricard Torrents

     

     

     

     

    1

     

     

     

    5

     

     

     

     

    10

     

     

     

     

    15

     

     

     

     

     

    20

     

     

     

     

    LES PARAULES

     

    Les paraules
    se m’entortolliguen
    a les mans. Em costa
    de desprendre-me’n.
    Se m’amoroseixen  
    entre els dits, i
    es tornen dolces.  [1]
    Hi servo la tebior
    de moltes mans, de
    cossos; la tremolor  
    de llavis entreoberts
    i el tacte de la pell,
    espessa de desig,
    suavitat
    de parpelles closes,
    trèmules
    damunt d’ulls que endevino
    plens de guspires. [2]

     

    Sóc amb vosaltres
    a través de la pell 
    d’aquest cos que estimo. [3]

    WORDS

     

    Words
    become tangled
    in my hands. It is hard
    for me to let them go.
    They soften lovingly
    between my fingers
    and sweeten.
    They carry the warmth
    of many hands, of
    bodies, the trembling
    of half-open lips
    and the touch of skin,
    thick with desire,
    gentleness
    of closed eyelids
    tremulous
    on eyes I guess
    are gleaming.

     

    I am with you
    through the skin
    of this body I love.

    (De Paraules no dites, 1981)

     

     

     

    Aquí parla algú que sap què són les paraules. Algú sap millor que el poeta què cosa són les paraules? És ell qui en sap més, perquè amb paraules fa la seva feina, que és fer versos i fer poesies. Què en saben de les paraules els poetes? De les paraules que dominen i els dominen, se’ls rebel·len i se’ls sotmeten, se’ls ensordeixen i els fan música, els abandonen i se’ls adhereixen. Les paraules que són primer de tot so, matèria fònica, i simultàniament ­–també primer de tot– són sentit, acció. Anglès o català, de veritat tant se val? Segur que  «Les paraules» és el mateix que «Words»? No pas per als poetes.
          Montserrat Abelló planta «les paraules» al títol d’aquesta poesia i en fa una ensenya que, repetida al primer vers, travessa els set versos del primer segment, vv1-7. Les paraules no són productes de la veu ni de l’escriptura. No s’embarbussa amb les paraules. Són com criatures palpables, inquietes, que se li entortolliguen a les mans i li costa de desprendre-se’n. Són substàncies toves, tàctils, que se li amoroseixen entre els dits i se li tornen dolces. Ha aconseguit, però, desenganxar-se’n? Desenganxar-se’n vol dir potser fer versos? 
    En tot el segon segment «les paraules» semblen esvanides, però no, hi són, i tant que hi són! El segment vv8-18 s’obre justament amb un senyal, «hi», que, ves per on, gairebé no és paraula i alhora conté múltiples paraules. L’anomenem pronom (per què no promot o proparaula­?­) i en aparença és ben poca cosa, però resulta ser un cofre del tresor. En efecte, tota la riquesa que expressen els quatre sintagmes dels versos següents, tebior de mans, tremolor de llavis, tacte de pell, suavitat de la vida, està servada en aquest «hi» meravellosament díctic i anafòric. Conté totes les paraules que la poeta ha triat entre la infinitat de paraules disponibles. La poesia ha passat de les paraules a la vida. Per què «servar» i no  guardar?
          Per ventura la resposta és al tercer segment? Abelló conclou magistralment la poesia amb una convocació de les paraules, les quals compareixen en un altre pronom, «sóc en vosaltres» del v 19. Sí, ara sabem que les paraules no són en la poeta sinó a l’inrevés, ella és en les paraules. Però encara sabem més: no hi és directament, sinó «a través de la pell / d’aquest cos que estimo». El camí que l’ha portada a les paraules no és un camí acadèmic, no passa pels llibres. És el camí de l’amor. El tresor que serva en les paraules no és de llengua, sinó de vida.
          Hi ha alguna raó per què en anglès hagi caigut l’article de «les» paraules? Podria evitar remissions no pertinents el títol desarticulat en català, Paraules? En singular, en canvi, paraula sense l’article remet a compromís, a «emparaular». No evoca, després de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, l’estendard de Perejaume plantat al cor de l’Europa dels poetes, on un sol mot, PARAULA, hi proclama la infinita riquesa de les paraules catalanes? Com Espriu volgué salvar-nos els mots, així Perejaume emparaula el nostre futur? Som efectivament en vosaltres, paraules? Desapareixem, si desapareixeu? Habitem en vosaltres o sou vosaltres que ens habiteu?
          Respondre preguntes és difícil, però més difícil és fer-ne o, si ho voleu, fer-ne fer.  La poesia sobre les paraules de Montserrat Abelló fa fer preguntes com ara aquesta: si «paraula», que ve del grec, passat pel llatí «paràbola», vol dir en primer terme comparació, símil, al·legoria, com i per què ha acabat significant unitat de significat? Les paraules són unitats de significat? No pot tenir una paraula més d’un significat? El mot «paraula» mateix significa una cosa ben diferent quan diem d’algú que és un home de paraula. Com «allò que és dit», defineix Fabra la paraula. I les paraules no dites?
          La poesia d’Abelló fa fer la pregunta sobre si primer és viure que escriure. Són primer els mots, aquell vers donat pels déus, abans que les idees i les emocions? Conten que a un aprenent de poeta que es queixava de les dificultats de compondre un sonet dient que «i això que d’idees no me’n falten», Mallarmé li replicà: «Penseu que els versos no es fan amb idees, sinó amb mots». La teoria de la precedència del vers donat té defensors tan nombrosos com els qui sostenen la doctrina contrària: la vida precedeix la poesia. Primer la vida o primer la poesia? Viure o escriure?
          Potser al principi no era la Paraula, sinó les paraules. In principio sunt verba. En present i plural. Són les paraules-paràboles que fan saltar els fets quotidians cap a realitats immaterials que atorguen a la poesia un sentit més enllà del sentit. Són les paraules-paraboloides on es troben tres direccions, la dels mots, la del sentit i la del sobresentit. Tres direccions apuntades en els tres segments de la poesia, que, ara, rellegida, t’adones que no acaba en l’últim vers, sinó fora vers, a les bambolines de la referència del llibre d’on procedeix, Paraules no dites, 1981.
          Així, el parèntesi final et reserva una nova pregunta que t’impedeix de tancar la poesia de Montserrat Abelló. Què són, quines són les Paraules no dites? Ara potser gosarem pensar que sabem que la poesia de les paraules és una poesia d’amants que fan l’amor dient-se’l amb paraules convertides en mans, dits, cossos, ulls, llavis, pell, desig. I t’assalten més preguntes: què són primer, les paraules d’amor dels amants o l’amor dels amants en cerca de paraules per dir-se/fer-se l’amor? Com es deu fer d’estimar sense paraules? Com deuen ser les paraules sense estimar-les, sense estimar-se? Sense la bellesa de les paraules, és possible l’amor?

     

     

    happy birthday