Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    MONTSERRAT ABELLÓ, TRADUCTORA

    ma

     

    M. Elena Carné

     

    Traduir una obra és la millor manera de llegir-la;
    és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.

    Josep Carner

     

    A Montserrat Abelló, traductora vocacional, li coneixem poca teoria de la traducció i no gaire del seu mètode traductor ni de les estratègies que segurament aplica de manera intuïtiva. Confessa: “M’agrada començar a traduir sense haver-m’ho llegit abans, que sigui com una descoberta, una sorpresa. Si un text està ben escrit, no costa gaire de traduir.” (Carné 2007, en premsa)
         Per a molts lectors, el traductor és un ésser invisible, simplement perquè no es fixen en la seva labor, que passa desapercebuda. N’hi ha d’altres que defensen aquesta invisibilitat, que esperen la mínima intervenció del traductor, que volen que només sigui una mena de mediador: obliden, però, que fins i tot els lectors, ells mateixos, hi deixen empremta, en el text: la seva. Aquí, Rosemary Arrojo,1 amb una aproximació descontructivista, destaca que:

     

    We are always interpreting, making or building up meaning, creating it or better yet, transforming it, but transforming it in a regulated fashion, constrained by the context and our circumstances. In a way, we cannot be objective, we are the authors of what we are reading; there is no stable original text. So the reader, the translator, is always visible since being invisible is not a choice.

     

    En la mateixa línia, Lawrence Venuti 2 assegura que: “Translation does not bring you a foreign text but an image of it, an image made by the translator, so it is something mediated, it gives you an interpretation of it.” Tot plegat, i descomptant els estudiosos de la traducció, podríem dir que també hi ha algun lector lletraferit que en valora la feina i la qualitat, i fins i tot tria o compra els llibres pel traductor o la traductora. 
         D’altra banda, no és gaire comú que els traductors siguin també teòrics de la traducció. Generalment, s’han limitat a fer la seva feina: traduir i prou, sense reflexionar gaire sobre la teoria implícita i més o menys inconscient que guia les seves decisions, o sobre el mètodes que han fet servir o les dificultats que la traducció els hagi pogut plantejar. Potser perquè, com diu Andrew Chesterman,3 tenim, en general, una certa idea errònia i de vegades infantil, massa naïf, del que anomenen teoria; pensem que no és rellevant i que no està connectada amb la “vida”, en lloc de pensar que fer teoria no és res més, etimològicament parlant, que una manera de mirar-se alguna cosa per entendre-la millor. La qual cosa implica l’apropiació de conceptes i la capacitat de descriure, d’explicar i de predir fenòmens.
         Això no obstant, l’art o l’ofici de traduir s’ha convertit en una disciplina d’estudi i ha generat múltiples teories sobre com cal afrontar el fet de traduir, que han desembocat en la Traductologia actual i la conformen. Així, ens han arribat, fins no fa gaire generalment en forma de pròleg que acompanyava o justificava una traducció, textos que hi reflexionen.
         En una primera època de la història de la traducció, caracteritzada per “l’orientació empírica: les anàlisis i les conclusions fonamentals sorgeixen directament de la feina del traductor, de l’experiència pròpia” (Bacardí 1998, 9), destaquen els textos de l’antiguitat llatina amb Ciceró (l’any 46 aC) i sant Jeroni, traductor de la Vulgata, o els de Bruni o Luter, pare de la llengua alemanya gràcies a la seva traducció de la Bíblia. Més endavant, i fins avui, grans pensadors (erudits o filòsofs) europeus han reflexionat sobre la traducció; hi trobem, per exemple, els textos paradigmàtics de Schleiermacher, Goethe, Benjamin, Croce, Valéry o Steiner. Hi ha també d’altres enfocaments a més dels enfocaments filosòfics i hermeneutics (que es plantegen si és possible, finalment, traduir), com els merament lingüístics o els comunicatius.
         A casa nostra, i ja al segle XX, trobem les reflexions que han fet escriptors de renom que també han traduït, com ara Joan Maragall en traduir Goethe; C. A. Jordana, que el 1938 va escriure “L’art de traduir. Justificació d’un assaig”; o les de Carles Riba sobre les seves dues versions mítiques de l’Odissea; les de Josep Carner, en traduir Shakespeare; les de Josep M. de Sagarra, traductor de la Divina Comèdia i de Shakespeare; les de Carles Soldevila, com a crític i traductor ell mateix; les de M. Antònia Salvà en la seva traducció de Mireio de Frederic Mistral; les de Marià Manent, quan versionà la poesia xinesa o traduí poesia anglosaxona, o les de Xavier Benguerel en traduir E. A. Poe o Baudelaire. Més recentment, alguns poetes i traductors, com Francesc Parcerisas (Ezra Pound, J. R. R. Tolkien), Feliu Formosa (Bertolt Brecht, Thomas Mann), Joan F. Mira (Dante, els Evangelis), Vicent Alonso (Montaigne o Baudelaire), o Arnau Pons (Paul Celan, Jean Bollack), entre d’altres, han reflexionat sobre el fet de traduir. També ho han fet l’autor de la magnífica traducció de l’Ulisses de Joyce, Joaquim Mallafrè, o el crític literari Jordi Llovet, que postula les teories sobre la funció i el lloc central que ocupen les traduccions en la literatura d’un país com el nostre.
          Podríem aplicar a Abelló el que diu Arnau Pons en un intent de classificar els traductors:

     

    Fins i tot podem arribar a agrupar barroerament els traductors segons la seva pròpia secta, vist que sovint ells mateixos tenen una forta tirada a la floculació, i distinguir els malabaristes, els entenebrits i els doctes especialistes (de mètrica o d’estudis clàssics). Potser a favor dels malabaristes caldrà dir que és la precisió del sentit –i, en el seu cas, del joc– allò que dóna més llibertat a l’artista que tradueix. Com més es depèn del sentit i del joc, més lliure s’és. A prop dels malabaristes, doncs, aquell que cerqui el sentit del text i del joc en el text, abans de traduir, podrà fer un ús folgat de la seva llibertat, sense malmetre la intenció de l’autor, identificable en la matèria de llengua gràcies a la llengua. (Pons 2005, 149)

     

    1. Una teoria sense gaire teoria: El pes de la paraula

     

    Whatever tranlators think, their work cannot proceed simply
    from a single theory about how to do it. The complex and irrational
    serving of exigency while calibrating word-by-word
    minutiae makes them uncomfortable with all theories.

     

    Edwin Honig

     

    Quan Montserrat Abelló parla de les seves traduccions, acostuma a dir que ella “no fa versions”, la qual cosa vol dir que utilitza el mètode literal, l’equivalència formal i no l’equivalència dinàmica (amb la qual la resposta del receptor de la traducció figura que és la mateixa que la del receptor del text original). Podríem dir, fins i tot, que aquesta traductora en presumeix, de no haver fet, com altres poetes traductors, versions a l’hora de traduir, de ser escrupolosament respectuosa amb l’original i que la presència de la seva personalitat no sigui excessiva. Es posiciona contra la homogeneïtzació, a favor de la traducció que respecta les marques individuals de cada autora, cosa que en poesia representa respectar el valor del significant, però també el significat.

     

    Així, Abelló reconeix que:

    Estic en contra de fer versions, per mi és una traïció, perquè és posar molt de tu en un poema que no és teu. Per poc que pugui, no faig la primera lectura pensant en la traducció, i em surt més bé si tradueixo el versos a mesura que van apareixent. Procuro ser fidel als sons i al ritme. En traduir no tan sols el significat, sinó en el possible la cadència i el so, que també és important en poesia, ens acostem molt més a la força de l'original. Traduir és una manera diferent de llegir, molt més aprofundida. (Carné 2007, en premsa)

     

                A la pregunta de “En la poesia de Plath hi ha un munt de significats secrets. Com heu resolt aquest punt?”, Montserrat Abelló respon:

     

    En tenir els poemes al davant, m’adono que, tot i la complexitat de la seva poesia, en buscar el significat profund de cada paraula, cenyint-me a cadascuna vers per vers, la labor se'm simplifica d'una manera extraordinària. Així, a més de ser molt fidel al text, aconsegueixo una cadència més semblant a l'original, que és el que em proposo. A Plath li dec haver-me adonat de tot el que he anat explicant, i m’ha servit molt en les nombroses traduccions de poesia que he fet després, especialment amb les vint poetes del segle XX de la meva antologia Cares a la finestra, perquè això ha facilitat que pogués aconseguir, en la mesura que és possible, el timbre característic i diferent de la veu de cada una. (Carné 2007, en premsa)

    En la seva darrera traducció de Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Abellóens ofereix unes paraules al final de la introducció que expliciten la seva concepció de la traducció:

     

    Finalment, quant a la traducció, com en totes les meves, he obviat les “versions”, sovint traïdores, i he intentat ser molt fidel a l’original (que no vol dir de cap manera ser literal) i he traduït, sempre que m’ha estat possible, el poema vers per vers, basant-me en el significat intrínsec i el so de les paraules que més s’acosten a l’original, feina que m’és facilitada per les moltes similituds fonètiques que hi ha entre el català i l’anglès, tan important en la poesia, i perquè crec, com Sylvia Plath, que la poesia és per dir-la en veu alta. (2006, 15)

     

    I en un altre escrit, “Traduir Sylvia Plath o el pes de la paraula”, amplia i argumenta aquestes similituds entre les dues llengües tot exemplificant-ho amb dos poemes de Plath:

     

    Així encara que el català té 20 fonemes consonàntics i l'anglès 24 i només en tingui l7 d'iguals, si pensem en les seves variants podem dir que els tenim gairebé tots. Quant a les vocals, l'anglès en té 12 i el català 8 però de les que li manquen n'hi apareixen també algunes, si les que tenim les pronuncien amb més o menys èmfasis o segons les consonants que la precedeixen o segueixen. Considerem també la tendència de totes les vocals angleses de debilitar-se després d'una síl·laba tònica i convertir-se en una vocal neutra o en una /i/ àtona, cosa que també passa amb /a/ i /e/ àtones en català que esdevenen una vocal neutra i la /o/ que es converteix en /u/. A més la vocal en anglès arriba a desaparèixer en síl·labes posttòniques, com a picture, figure, etc., i fins i tot en paraules acabades amb el so de n o l que es tornen sil·làbiques: imitation, impossible. Altres trets similars són la pèrdua de la /r/ final com en doctor/doctor, una gran riquesa de paraules monosíl·labes, tea/te, pea/pi, d'acabades en consonant cap/cap, test/test, bank/banc etc., algunes d'homònimes i d'altres homogènies com: cushion/coixí, pork/porc.

     

    Abelló continua, tot comparant alguns trets lingüístics de totes dues llengües:

     

    A més d'una pronuncia més relaxada que fa que la divisió sil·làbica sigui menys marcada i dóna un ritme a la frase més semblant, ex.: Vine amb mi. Come with me. Un altre tret important que en facilita la traducció és, com ja hem dit, el gran nombre de paraules monosíl·labes que tenen, i també el fet de posseir moltes paraules homogènies que sempre que sigui possible intento de fer servir. (Abelló 1999, 2)

    2. Una manera de traduir

     

    Bad translations render the letter without the spirit
    in a low and servile imitation. Good translations keep
    the spirit without moving away from the letter.

     

    André Lefevere

     

    Pel que fa a la traducció dels poemes de l’antologia Cares a la finestra, Montserrat Abelló procedeix de manera molt ajustada a l’original anglès, tan gramaticalment com lèxicament. Manté tant com pot la fidelitat a la font, en la tria lèxica i en l’ordre sintàctic, i opta tant com pot per paraules de la mateixa família semàntica que l’original, cosa que en poesia potser resulta més plausible que en la traducció de prosa.
    Ella mateixa reconeix que se sent més còmoda traduint poesia que no pas prosa i n’explica el perquè:

     

    Per a mi m’és més fàcil traduir poesia, és com una cosa innata, que m’atrau molt. Hi ha alguna diferència entre traduir novel·la o poesia: la prosa es basa més en la construcció de la frase, que en anglès sovint s’ha de capgirar i, en canvi, la poesia es basa més en la paraula. En el meu cas, que tradueixo de l’anglès, com que la meva manera de traduir la poesia es basa sobretot en el significat i el ritme intern de la paraula, moltes vegades puc traduir vers per vers perquè hi ha molta afinitat entre una llengua i l’altra; tenen molts trets comuns, com ara l’accent tònic que fa que les síl·labes tòniques siguin sempre bastant més llargues que les altres o la gran quantitat de monosíl·labs i altres trets fonètics que trobem en totes dues. (Carné 2007, en premsa).

     

    La traducció dels poemes de l’antologia Cares a la finestra conserva la forma de les estrofes, generalment en vers lliure. Quant a la prosòdia, la traductora intenta conservar també la musicalitat, el ritme i les sonoritats del poema original que alternen monosíl·labs, tan abundants en la llengua anglesa i en la catalana, amb altres mots més llargs. Pel que fa a la puntuació i a l’ús de majúscules en iniciar un vers, la traductora no conserva els paràmetres de l’original, sinó que es regeix per la puntuació de la llengua d’arribada.

     

    (Extret de “Montserrat Abelló i Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX”, per M. Elena Carné)

     

    1 En un seminari a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 28 de maig de 2007.

    2 En un seminari a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 4 de maig de 2007.

    3 En un seminari a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 18 de maig de 2007.

     

    happy birthday