Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    LA SANG DE LES PARAULES.
    UNA PETITA APROXIMACIÓ A LA POESIA DE
    MONTSERRAT ABELLÓ

    Montse with a cuppa!

     

    Laia Noguera

     

    Montserrat Abelló farà 90 anys un mes i tres dies abans que jo en compleixi 25. Ens portem quasi 65 anys justos. Un fil de temps que, quan parlo amb ella, s’esfuma en la intimitat confortable de les nostres paraules. De fet, no hi hem pensat mai gaire, en la diferència d’edat. Aquesta proximitat, també l’experimento quan llegeixo la seva poesia. Les seves paraules, carregades d’una experiència vital potent i sàvia i d’un amor infinit per la vida, polièdrica, terrible i bella, m’engrapen tendrament l’ànima i me la porten a uns paisatges familiars (àrids ermots exuberants, penombres obertes, cels estrellats rojos i verds, mars banyats de la lluna, el pit que dorm al ras, grans galeries on una llum intermitent amara la pols, cambres closes, silencis, mans esteses) on habito cada dia, ara il·luminats des d’una altra finestra, oberta, que ventila l’aire amb l’alè d’una altra veu. Amb la contundència de qui entra de puntetes per regalar el petó de bona nit, Abelló, compromesa amb la vida fins al moll de l’os, em diu a cau d’orella les grans veritats i les grans angoixes que corren per les venes dels immortals mortals. La nostra crua veritat, “que tanmateix estimes / amb un amor foll”.1
          La poesia de Montserrat Abelló em representa una conversa íntima on el lector sovint és increpat perquè hi participi. Quan la llegeixo, no puc fer-me la desentesa i lliscar pels poemes com aquell qui no vol la cosa. El tu, el nosaltres, la confidència, les imatges d’un món compartit, em conviden a prendre part del discurs de la poeta (que sembla que em posi la mà a l’espatlla i em digui “mira, Laia, fixa’t en aquesta finestra: mira com hi entra la llum, ho veus?, i abasta el vermell del gerani”). Un discurs que, a més, és contínuament interrogat i posat en evidència per la preocupació per la construcció del discurs mateix: trobar la paraula que conté la llavor justa de l’experiència viscuda, saber donar el tint i el dring adequat a la imatge que el poema fa fructificar. Els poemes d’Abelló són carrassos de paraules amarrades les unes a les altres, paraules que respiren, brunyides i estimades, paraules veritables que baten les parpelles, enlluernades per la llum que desprenen.
          Encara que ho pugui semblar a simple vista, el llenguatge i la forma de la poesia d’Abelló no són senzills, per molt que s’hi entesti, diu, l’autora.2 Cada paraula, triadíssima, ocupa l’espai que ha d’ocupar, i no cap altre, en un joc de pesos i contrapesos que manté viu el poema. Les metàfores, potents i brillants, flueixen sense traves pels nervis del poema. Hi ha mots i imatges, sí, de la vida quotidiana (llençols, llits per fer, safarejos), però és anecdòtic. Qui vulgui fixar-se només en això em sembla que no va més enllà de la imatge de la dona que aireja els drapets de la seva vida, no de l’escriptora que parla per tots. Allò important és que “en mi s’alça la veu i / m’obliga a prosseguir, a buscar / dins el gran buit que em / xucla i em conté”:3 que l’escriptora (que, d’alguna manera, acaba essent esclava dels mots que ha escrit), amb un domini absolutament lúcid de la llengua, furga en les paraules, que són vasos de sentit i d’experiència, per donar forma al crit interior, exultant de por, arrupit d’alegria.
          Tal com jo l’interpreto, la poesia d’Abelló és recerca, un mitjà de coneixement. Encarada al gran misteri i a la gran veritat, sembla que identificant el nom del buit i l’angoixa podrà donar fonament a aquesta existència que la trasbalsa. Els seus poemes són llambregades al misteri que s’amaga entre plecs de realitat. Amb la poesia (la manera de viure i de veure que és la poesia) pot “sentir el pols de les coses”.4
          Abelló transcendeix el llenguatge des de l’essència del llenguatge. Ella no necessita recórrer als grans mecanismes avalats per la tradició oficial, sinó que sap beure de la intimitat de la llengua. La sobrietat elegant de la forma, per tant, no és tal sobrietat: la força i delicadesa contundents dels seus poemes sorgeix directament del ritme, del so, de la vibració de les paraules. És la bellesa de l’aparent senzillesa (aquí penso en Kirmen Uribe). Em captiva, per exemple, la subtilitat dels espais més llargs que deixa, de vegades, entre paraules, o la facilitat amb què posa de costat veritats terribles, al·lucinades, i petites certeses tendríssimes. D’alguna manera, els poemes mateixos són una metàfora de la gran experiència que llegeixo en Abelló: la vida, amb totes les arestes i la sang de la vida, i amb tota la tendresa i suavitat.
          De la mateixa manera que els poemes són metàfores d’ells mateixos, tota l’obra de l’autora es pot considerar un sol poema. Tal com explica la poeta, en el seu primer llibre ja hi havia part dels temes que la preocuparien al llarg de la seva obra. És clar que hi ha hagut canvis en la seva manera d’escriure,5 però la unitat d’estil em sembla evident. Només a tall d’exemple, enumeraré símbols i temes recurrents que vertebren la seva obra: el cos (un cos de dona, evidentment), els ulls, les mans (mans que escriuen, que estimen, que treballen), la paraula, l’escriptura (el moment d’escriure i la manera com fer-ho; allò que roman en el silenci; el crit que esqueixa l’ésser admirat d’existir), el color vermell (el vermell de la sang, que també és en els geranis, em sembla un símbol de l’amor a la vida i de la vivència absoluta de la passió6), la casa i el món que hi viu (la feina, la família, l’escriptura, l’amor), la nit (que és el misteri de l’existència humana i del sentit de la vida, i també el lloc on escriure i comunicar-se amb un mateix), la memòria i l’oblit , el temps (i saber conviure-hi sense recança), la tendresa, el silenci, el somni.
          Aquesta unitat em sembla especialment patent en la veu, que em crida molt l’atenció. És una veu immediata, directa, íntima, neta. Neta en tant que alliberada de dogmes i normes de la tradició. És una veu inquisitiva que es construeix els “marges” ella mateixa. De fet, Montserrat Abelló és així: és una persona lliure amb majúscules que viu d’acord amb la mesura del seu voler.
          La veu d’Abelló viu l’alegria i l’angoixa a parts iguals perquè sent profundament una passió inesgotable per a la vida. Com que viu la vida com un privilegi (ella que sovint experimenta l’estranyesa de viure), sent la gratitud del que és i l’angoixa del que no sap. I com que es compromet tan profundament amb aquesta vida, ha de transformar allò establert i traspassar fronteres. Montserrat Abelló és hybris, llibertat. Ha tingut el valor de creure en ella mateixa i d’escriure com creia que havia de fer-ho, més enllà del que se suposava que havia de fer. Abelló es construeix i ens construeix cada dia. La seva poesia em parla del gran valor que té la meva vida i de com la mort, la por o l’angoixa no són res, o, si ho són tot, és en la mateixa mesura que també ho són tot l’alegria, la bellesa, la vida. Les grans certeses són els grans dubtes, i l’altíssima veritat, la tinc tota, clara i viva, a dintre.
          Gràcies, Montserrat, i per molts anys.

    _________________________________________

     

    1. “Tot és així com un vent”, de Memòria de tu i de mi.

    2. Vegeu “Desconec tot enginy...”, d’El blat del temps. Sóc conscient que llegir ara Abelló no té res a veure amb llegir-la fa trenta anys i que la poeta va començar a escriure sense una tradició que dónes cabuda al seu estil.

    3 “De sobte en mi tot crema...”, de la secció de poemes inèdits “Indicis d’altres moments”, d’Al cor de les paraules.

    4 “I dins meu una veu em diu”, de Foc a les mans.

    5 He llegit part d’un original inèdit, d’una qualitat extraordinària, en el qual els poemes són més despullats de com ho són normalment: són com arbres de branques nues, enfredorides, d’escorça rugosa, alçades contra el cel.

    6 “Tots els desitjos s’acumulen / contra aquestes hores grises, / morades, que ens torben i ens / deixen les mans balbes. / Però jo m’apunto al vermell / m’ancoro a la llum / com si m’hi anés la vida” (dels poemes inèdits recollits a Al cor de les paraules a la secció “Indicis d’altres moments”). Un altre poema on és patent el simbolisme dels colors és “Desenes de miratges...”, de L’arrel de l’aigua (1995).

    happy birthday