Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    PER A L’HOMENATGE A MONTSERRAT ABELLÓ EN ELS SEUS 90 ANYS
           (Desembre – 2007)

    ma

     

    Lluïsa Julià

     

     

    MONTSERRAT ABELLÓ, POETA COMPROMESA AMB LA PARAULA

     

    Montserrat Abelló va néixer a Tarragona l’1 de febrer de 1918, però hi ha viscut poc, només de molt jove, alguns estius, tot i que, com diu ella mateixa, “és una ciutat que estimo i considero meva”. Va passar la infantesa entre Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena, seguint els diferents destins del seu pare, enginyer naval. Acabà els estudis de primària a l’internat de l’Escola de la Presentació d’Arenys de Mar i va cursar el batxillerat a l’Institut tècnic Eulàlia de Sarrià. El 1935 ingressà a la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona on conegué Carles Riba entre d’altres. El 1936 obté una plaça de professora d’anglès a València, després féu classes a l’antic Institut Salmerón (Gran de Gràcia, Barcelona), però el 1939 s’exilia amb la seva família, primer en un camp de concentració de Clermont-Ferrant (França) i, immediatament, a Londres i després a Xile on va viure prop de 20 anys.
           Dona inquieta i atenta al món, va fer d’intèrpret de membres de les Brigades Internacionals i va viure intensament els anys de la República i de la guerra civil. “A l’entrada dels nacionals –escriu Montserrat Abelló—vaig marxar a l’exili amb el meu pare. Jo no tenia cap ganes de quedar-me, perquè ja veia el que vindria.” No viu l’exili com una privació, sinó com anys de formació i de vida intensa. A Londres, per exemple, va participar en els moviments d’estudiants, després a Xile va treballar en el consolat americà i de seguida es va relacionar amb escriptors com Joan Oliver o Pablo Neruda i comença a escriure i a traduir a partir dels anys cinquanta. Mentrestant es casa i té una filla i dos fills. Recordant aquell període Abelló diu en una entrevista: “Per a mi va ser com un parèntesi agradable de vint anys. Nosaltres sempre vam anar a Xile amb la idea de tornar, no com a emigrants definitius. Comparat amb la situació d’Espanya, eren unes vacances.”
           Montserrat Abelló sempre havia tingut afany d’escriure, però el revulsiu definitiu va ser el naixement del seu fill petit amb síndrome de Down. De la reflexió sobre el fill i sobre ella mateixa arrenca l’expressió poètica del primer llibre Vida diària (1963) amb pròleg de Joan Oliver. Hi reflecteix l’experiència de la vida quotidiana viscuda des de la seva perspectiva personal.
           El 1960 torna a Barcelona i topa amb la trista realitat del moment. Són anys de nova lluita. Es llicencia en Filologia anglesa a la Universitat de Barcelona i s’especialitza en l’estudi comparatiu de la fonètica anglesa i catalana i en les seves possibilitats d’aplicació a l’ensenyament. Fa classes d’anglès a l’escola Massana (1962-64) i a la Institució Cultural del CIC (1963-1983) i tradueix molt (Agatha Christie, Iris Murdoch, E.M. Forster...) És el moment en què es posa en relació amb el moviment feminista dels anys 70 en què troba poetes més joves que s’interessen per la seva poesia. Al mateix temps descobreix la poeta Sylvia Plath i la seva poesia pren un nou impuls que la porta ja a una escriptura madura i a publicar amb regularitat tant poesia original com traduccions de poetes anglosaxones, de les quals és una de les seves introductores més destacades en llengua catalana.
           A més, d’escriure i traduir, ha impulsat la poesia escrita per dones en recitals, taules rodones, antologies... i, sobretot, des de la creació del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN el 1992.
           Per la força del seu vers, per la unitat del seu verb, cal situar la seva veu poètica en la línia de les poetes modernes i, alhora, esdevingudes ja clàssiques, com Maria Oleart, Quima Jaume, Maria-Àngels Anglada o Maria-Mercè Marçal.

     

    Els seus llibres de poesia original són: Vida diària / Paraules no dites (edicions de La Sal, 1981), El blat del temps (Columna, 1986), Foc a les mans (Columna, 1990), L’arrel de l’aigua (Edicions de La Guerra, 1995), la plaquette Són màscares que m’emprovo... (Cafè Central, 1995), Dins l’esfera del temps (Proa, tardor de 1998). Tota la seva obra es troba recollida a Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002) (Proa, 2002), amb pròleg d’Oriol Izquierdo, on també es recullen els poemes nous Indicis d’altres moments. Posteriorment ha publicat Asseguda escrivint = Seated Writing (MX edicions, 2004) i Memòria de tu i de mi (Ed. de la Guerra, 2006).
           Pel que fa a la traducció poètica, cal destacar les traduccions de Sylvia Plath: Arbres d’hivern de (Llibres del Mall, 1983), Tres dones (Columna, 1983) i Ariel (amb Mireia Mur, Columna, 1994), recollida més recentment a Sóc vertical, Obra poètica 1960-1963, (Proa, 2006), tot restituint l’edició definitiva d’Ariel. L’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (AUSA, 1993) i Atlas d’un món difícil d’Adrienne Rich (Eds. de la Guerra, 1994), una obra que la converteix en la introductora d’aquesta tradició poètica anglosaxona moderna.

     

    LA PELL DEL PENSAMENT I DE L’EMOCIÓ

     

    El volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) va significar poder tenir tota la poesia original de Montserrat Abelló escrita al llarg de quaranta anys. I això és causa d’una certa emoció, perquè mostra dia a dia, any a any, també amb els lapses de silenci, de meditació, de feina feta més a la callada o d’activista cultural i feminista, una veu literària tossuda que s’ha imposat a les adversitats del temps, sobretot allà en els anys d’exili, que la vida diària portava a fer tot un altre caire vital, però que ella va conduir, justament, a conèixer altres tradicions literàries que després introduiria en la cultura catalana.
           Pel que fa a la seva poètica, vull destacar dos punts inicials. Per una banda, allà el 1963, la relació amb la poesia social, lliure de retòriques clàssiques, a través de l’amistat i la influència benèfica de Joan Oliver, poeta que va esperonar-la i que va creure des del principi en la poesia de Montserrat Abelló. Un tipus de poesia que aflora per necessitat imperiosa, lligada a la vivència i a la reflexió de ser dona i de ser mare, per la necessitat de parlar de les coses que l’envoltaven des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres - dona, que també ha estès als contextos bèl·lics europeus de les darreres dècades alçant la veu davant les injustícies humanes, reflexionant sobre el terror de la guerra i les seves víctimes.
           Per una altra, ja ho he dit, cal assenyalar la poesia anglosaxona escrita per dones amb la qual Montserrat Abelló aviat s’hi va sentir identificació. La seva obra s’inscriu de ple en aquesta tradició i és en relació a aquesta tradició que cal llegir-la. Maria-Àngels Anglada s’hi referia amb uns mots valuosos en el pròleg a El blat del temps, deia que la poesia de Montserrat Abelló té “una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l’emoció”. I insistia, seguint Tomàs Garcés, que la dosi de secret de la poesia d’Abelló es troba en la “limpidesa de la incisió, en el relleu aconseguit amb uns pocs mots”.
           Montserrat Abelló, però, acompanya aquest sentit del mot poètic, despullat, nu com ella el vol, amb imatges brillants, noves, que li pervenen de la seva postura existencial feta de rebel·lió davant la vida quotidiana, davant la realitat que ha viscut, trepidant, sense límits. Per això els seus llibres són un mirall progressiu de les diverses etapes vitals: l’experiència de la maternitat, el món vist i viscut per les dones, l’amor, i la soledat, el pas del temps i la paraula, la mort del company, la reflexió sobre la pròpia mort. La seva poètica, cada vegada més existencialista, més essencial, lluita contra l’engolidor del temps per deixar-hi fixat un pensament, una imatge, una sensació, sempre allò que més colpeix, que més fereix. Temes al·ludits amb imatges prou conegudes entre les lectores i els lectors de la seva obra, com la pedra, la sang, l’aigua, el vent, també les mans. Una forma de verbalitzar la quotidianitat, el buit existencial o, també, la voluptuositat d’un moment de calma.
           En una altra ocasió, Maria-Mercè Marçal deia que Montserrat Abelló s’ha mantingut “substancialment fidel a la seva primera veu”. I és cert que en els darrers poemes de Dins l’esfera del temps, i a Indicis d’altres moments hi tornem a trobar marcadament aquest to de confessió personal, de conversa a mitja veu, sobre la soledat, la buidor dels temps presents i la reflexió àcida i serena, sobre la mort.
           Val a dir, que des de la perspectiva de finals d’any 2007, Montserrat Abelló ha esdevingut una autora clàssica com ho indica les referències constants que de la seva obra en fan els i les poetes de generacions més joves.

     

    (IV Trobada d’escriptors dels camp de Tarragona – març 2003)
           http://www.premisliteraris.org/abellotrajectoria.html

     

     

    happy birthday