Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    ENTREVISTA A MONTSERRAT ABELLÓ

    2

     

     

     

    ENTREVISTA A MONTSERRAT ABELLÓ
    (novembre del 2007)

     


    Entrar a l’estudi d’un poeta és palpar amb els sentits ambients i textures que queden ocults a les paraules que un dia va escriure. Poder parlar, d’una manera distesa, amb una poeta com la Montserrat Abelló fou un luxe que va convertir-se en un regal de poc més de dues hores. La xerrada va començar amb un poema que la poeta ens va dir de memòria:

     

    Cada dia l’esperança es fon
    i l’espera s’allarga
    unes hores. On trobar
    la paraula tan buscada?
    Vora la xemeneia encesa,
    el fred penetra,
    es fa íntim i s’escalfa.

     

    La Montserrat Abelló diu que no sap gaire poemes de memòria, però aviat els fets la desmenteixen quan, un rere l’altre, va dient versos i trossos de vida que té guardats a la memòria. Ens meravellen la passió, la dedicació al fet poètic, l’amor i l’energia que desprenen cadascuna de les paraules que ens diu. La Montserrat Abelló és una gran poeta, una poeta que viu amb la certesa d’una dedicació sòlida al fet d’escriure i de viure la vida a través d’uns ulls i d’un cos de dona, mesurada, propera, acollidora i, sobretot, terrenal i humil. Agraïts pel privilegi d’haver llegit alguns poemes encara inèdits, li comentem que ens agraden, i molt. Ella, però, encara se sorprèn de com els seus poemes poden arribar a colpir tant els lectors, sobretot quan això es produeix en unes circumstàncies tan diferents de les que la van empènyer a escriure’ls. De fet, podríem dir que aquesta és la grandesa de la poesia, i sobretot de la poesia de la Montserrat Abelló.

    ______________________

     

    El poema que ens has recitat fa temps que el vas escriure... Ens sembla curiós que hi hagi una imatge que també és present als poemes inèdits que ens has ensenyat. Tenim la sensació que la teva obra és molt unitària, que tens una manera de fer i d’expressar-te que no has abandonat i que denota un estil molt propi i unes recurrències temàtiques.

    És clar, perquè sóc la mateixa.

     

    Hi ha autors que tenen unes variables molt més marcades.

    El meu procediment d’escriptura és diferent del d’altres poetes. Per exemple, autores que jo conec molt, com ara Sylvia Plath o Anne Sexton, sempre daten els poemes. En canvi, quan escric un poema, si no m’agrada com ha sortit, el deixo, faig que reposi i més tard el rellegeixo i li torno a donar una volta més, li trec el sobrant, el modelo de nou, corregeixo aquella paraula que està mal posada. Llavors, després d’un temps, el poema funciona, perquè ha seguit un procés viu. Tinc poemes que són escrits fa temps, en una circumstància concreta, i a mi, que no sóc donada a fer poemes anecdòtics –a allò que anomenen “poesia de l’experiència”–, no m’agrada que es vegi aquella cosa concreta que em va empènyer a escriure’l. És a dir, generalment l’anècdota hi és, però crec que ha de ser absolutament secundària.

     

    Tens una obra que esclata en la plenitud, i és de suposar que hi va haver molts condicionants que van fer-te tal com ets, com a persona, i més concretament com a poeta, com a aquesta poeta que coneixem i que ara és molt reconeguda. Però el camí no va ser pas fàcil.

    És cert... Oficialment, fins ara no m’han fet gaire cas; però sí que he tingut sempre molts amics, des de la Maria Mercè Marçal fins a la Maria Àngels Anglada, en Feliu Formosa o en Joan Oliver. De fet, jo vaig madurar força ràpid. Tots vam haver-ho de fer, empesos per les circumstàncies. Vaig haver de viure la Guerra Civil als divuit anys i em vaig haver d’exiliar.

     

    Això et va fer replantejar certes coses a nivell vital o intel·lectual?

    Penso que totes aquestes coses ja les duia a dins... això d’anar contra l’opressió i la injustícia. Amb la República tot es va obrir molt i les dones vam començar a ser considerades com a persones de dreta llei i vam tenir molta més llibertat de tot tipus: vam començar a tenir dret a vot, llibertat a l’ensenyament... Us diré que, fins i tot ara, trobo que no hi ha la maduresa que hi havia en aquell temps de la República, que avui encara hi ha moltes reminiscències del feixisme.

     

    Vols dir que no hem avançat gaire?

    Des del meu punt de vista, per desgràcia, les coses són pitjor encara. Hi ha la mateixa fam per tot arreu. Almenys abans pensaves que tot canviaria. Ara comences a adonar-te que potser hi ha coses que no canviaran mai. Perquè aparentment no ho sembla, però les coses van de mal en pitjor. Només cal mirar com està el món.

     

    De fet, si mires com estan les coses, tindríem molts motius per ser pessimistes. Perquè realment sembla que no hi ha solució...

    Jo això ho veig tal com t’he dit, però en el fons no sóc pessimista.

     

    TOT CAU, TOT ES DESFÀ

     

    Tot cau, tot es desfà.
    Aferrissadament
    lluitem enmig de
    tanta fam, de tants desastres.

     

    Tanmateix, encara que sols
    en tinguem un respir lleu,
    quin goig de viure!

     

    Ho veus? Intento veure la vida de manera optimista. Quan comença un nou dia, en tinc prou amb veure un tros de cel: miro quin temps fa, si surt el sol, si el cel és de color vermell... i això és tan meravellós que fa que en tingui prou per ser feliç.

     

    TOT MOMENT ÉS

    Tot moment és
    si te’l fas teu
    i el vius sense
    recança.

     

    Així la finestra closa
    que voldries amb vista,
    per on encara veus
    un tros de cel.

     

    Ara, radiant de sol
    i d’alegria.

     

    Com vas viure la teva iniciació en el camp de la poesia? Com arribes a fer-te una veu pròpia?

    Els meus inicis van ser curiosos. Al principi de la meva vocació poètica, com a escriptora, em sentia una mica incòmode. Vaig trigar força a publicar perquè intentava escriure seguint els cànons establerts, fent rima i seguint una mètrica, i el que feia no m’agradava. El que pensava, el que volia dir, estava carregat de sentit i d’intencions, però el poema no valia res, o almenys això em semblava. I, és clar, no publicava. A Xile vaig començar a anar a un taller literari i escrivia contes, que havien de ser en castellà. Però tot d’una vaig tenir la necessitat d’escriure allò que volia i que sentia, cosa que va començar a sortir per mitjà de la poesia, que sempre havia volgut fer. Va ser en aquell moment que vaig començar a escriure tal com jo ho sentia, tal com rajava, des d’un cos i uns ulls de dona.


    LA TRADICIÓ

     

    Vas publicar el teu primer llibre a principi dels anys seixanta.

    Sí. La descoberta poètica de què us parlava va ser a final dels cinquanta i el meu primer llibre va aparèixer el 1963. Curiosament, Adrienne Rich (que ja tenia quatre o cinc llibres publicats) va fer aquest mateix trencament amb un llibre, Snapshots of a Daughter-in-Law, on es va es rebel·lar contra tota la seva vida anterior. Ella era una persona de classe mitjana, d’origen jueu, molt tradicionalista (tot i que els seu poemes ja deixaven entreveure que no ho era tant), però, tot d’una, va trencar amb la poesia clàssica, amb la rima i els metres, i va deixar que el poema prengués el seu propi impuls rítmic.

          MATambé va ser determinant la lectura que vaig fer de Winter trees (Arbres d’hivern), de Sylvia Plath, un llibre on, per fi, vaig descobrir una persona que escrivia com jo. Ella ho feia molt millor, però escrivia com jo volia fer-ho. Es basava (i a més ho diu en els seus diaris) en la força de la paraula. Va resultar meravellós descobrir que el que ella havia escrit era exactament el que jo pensava, amb un ritme intern, amb el significat de la paraula, amb un deixar-se anar... Tot això va ser determinant per a mi, perquè aquí, als anys setanta, estàvem com encotillats, ja que semblava que tothom havia d’escriure com Riba o Carner.

     

    Així, vas agafar com a tradició una tradició forana?

    Sí, però no és que l’agafés volgudament, sinó que va sortir de mi. Va ser així segurament a causa de la situació global, de com estàvem totes nosaltres. Com que veníem d’una època fosca, on la vida no era tan lliure com ara, teníem la sensació que les coses havien de canviar. En aquell moment semblava que, si eres dona, se t’havia d’obrir tot un món en casar-te, però en realitat acabaves estant encara més lligada! Això va coincidir amb la generació Beat i la sensació que hi hauria un canvi global. Però tot va acabar en un gran desengany, perquè aquest canvi no va arribar a donar-se mai. En fi, jo vaig fer aquest procés amb la poesia perquè em semblava que l’havia de fer, però no em sentia segura.

     

    És clar, perquè no tenies cap suport, no hi havia cap altre exemple.

    No tenia cap cànon. Vaig acabar de fer-me’l en publicar Cares a la finestra (20 dones poetes de parla anglesa del segle xx). De fet, les dones no teníem cànon, però no pas perquè no escrivíssim bé! La mateixa Clementina Arderiu o Maria-Antònia Salvà tenen poemes molt bons. Però els pocs poemes escrits per dones que s’incloïen a les antologies només eren els que estaven “bé”, així, entre cometes. Jo mateixa coneixia molt poc la poesia de Clementina Arderiu. En canvi, més endavant, la Maria-Mercè Marçal li va fer una antologia, Contraclaror, amb uns poemes boníssims! Per tant, no era que la bona poesia escrita per dones no existís, sinó que estava amagada.

     

    EL FEMINISME

     

    Les dones han estat molt silenciades, com si no hi hagués dones escriptores ni intel·lectuals. Per això calia mirar fora, de vegades?

    Mira, justament em van donar la creu de Sant Jordi per això: per la meva poesia, per les meves traduccions i pel meu feminisme, “que tant havia fet per Catalunya”. Suposo que aquest “feminisme”, el deuen veure a través de les meves traduccions. Ho trobo molt curiós, perquè acabes essent feminista a la força. Jo, quan vaig escriure el meu primer llibre, tot això no m’ho plantejava, si més no d’una manera efectiva. Encara no havia exterioritzat intel·lectualment el fet d’escriure des d’un cos de dona. Però, com que estava ficada en el meu cos, resulta que alguns dels poemes que escrivia eren molt feministes. Això se’m fa estrany, perquè havia escrit aquest llibre pensant més aviat tot el contrari: no volia ensenyar gaire que era una dona. Però precisament en aquest llibre hi ha aquell poema que diu:

     

    Sóc com una ombra
    perduda en la nit.
    Estimo el raig de sol,
    l’oreig del mar,
    la rialla fresca,
    el dolç somriure,
    la mà forta.

     

    Aquesta tarda d’estiu,
    plena de llums
    rosades, blaves, verdes,
    massa crues.
    Però caldrà que em posi,
    com cada tarda,
    a repassar la roba,
    ficar les mans dins l’aigua bruta,
    i destriar entranyes innocents.
    Cosir botons,
    empènyer la planxa.

     

    Només de tard en tard,
    puc agafar la ploma.

     

    Em dolc del pit
    i de l’esquena,
    però diré que aquesta tarda
    és rosa i blava,
    única, molt tendra,
    inoblidable.
    Perquè l’he viscuda
    i és meva.

     

    I això que estic cansada!

     

    Imagina’t si no és un poema feminista! En aquest primer llibre no hi ha ni un poema d’amor, només hi ha força poemes existencialistes. Però, si t’hi fixes, hi surten tots els temes que em preocupen.

     

    T’has sentit maltractada o creus que t’han tractat diferent pel fet de ser dona?

    Personalment, m’he sentit diferent, però no maltractada, almenys d’una manera directa. Però he carregat el pes de tot el que comporta ser dona. No ho sentia com una cosa personal, que només em passava a mi, sinó com una cosa col·lectiva.

     

    Has notat que era ben rebuda la teva poesia?

    Sempre hi ha qui no et considera gaire, com és normal. Però en general m’he sentit sempre molt ben acollida, i entre gent de diferents edats. La meva poesia va ser molt ben rebuda a través del feminisme, però, indirectament, també a través d’algun poeta, de vegades fins i tot més. Les meves traduccions agraden, especialment als homes. Quan va sortir Sóc vertical, molts escriptors, poetes i coneguts em van dir que era fantàstic, igual que amb Cares a la finestra (20 dones poetes de parla anglesa del segle xx). Les coses de què parlen els poemes, les dones ja les sabien, però els homes, no. Les vivències d’un home no són les mateixes que les d’una dona. A mi em sembla que, ara, els poemes fets per dones són millors, perquè toquen temes que no s’havien tocat. I sense subterfugis.

     

    Què et sembla l’etiqueta “poesia de dones”?

    No m’agrada, perquè normalment es fa servir en sentit pejoratiu. Per què no es parla de poesia d’homes? No se’n parla perquè no cal, tot i que els homes no escriuen pas igual que una dona, per molt que vulguin fer veure que sí. Escriuen des del seu punt de vista. Per això va ser necessari un llibre com Cares a la finestra, perquè s’ha de donar a conèixer el que no és conegut. Però s’ha de dir que, en aquest sentit, s’ha millorat molt, perquè ara els poetes reconeixen molt més la poesia que escrivim nosaltres.

     

    Els poetes de la nostra generació veiem que això està canviant. Hi ha més noies que escriuen que no pas nois. Això és indicatiu que està canviant alguna cosa?

    És el que et dic: ara les dones tenen un camp més verge. Tenen més llibertat i, a més, escriuen com senten, des d’uns ulls i un cos de dona, com ja he dit. Jo tinc força poemes que parlen del cos. No cal amagar que som diferents. Perquè ho som.

     

    Potser ara les dones escriuen més i millor perquè tenen una tradició on aferrar-se? Tu no t’hi vas trobar, amb això.

    Només m’hi vaig trobar perquè vaig escriure més tard. I vaig escriure més tard perquè potser no era el moment. Vaig seguir un procés de trobada de la pròpia veu. No penso pas que no s’hagi d’escriure amb mètrica i rima, però sí que dic que això no s’ha de prendre com a la base de la poesia, tal com es feia abans. Perquè la base de la poesia és la paraula i el pensament. Jo això ho veig com un vestit: el més important és el tall, que fa que escaigui bé o no. Després, si hi poses adorns, pot ser que quedi o millor o pitjor. Si ho fas bé, pot ser que quedi millor, però, si no ho saps fer, potser quedarà pitjor. Jo no ho sé fer d’una altra manera. Per exemple, a la Maria-Mercè Marçal li va passar igual que a les poetes de parla anglesa de què parlo. Quan ella va publicar Llengua abolida, hi va incloure el poemari Desglaç, que era un llibre molt bo i diferent del que havia fet fins llavors: a partir d’aquest llibre, la seva poesia es fa molt més lliure. Però va passar completament desapercebut i no li van reconèixer fins anys després, quan el van publicar en solitari.

     

    LES PUBLICACIONS I LA CRÍTICA

     

    T’has sentit ben rebuda per la crítica?

    Sí, estic molt contenta. Quan vaig publicar el meu segon llibre, m’havia passat divuit anys sense publicar. Primer, perquè havia tingut molts problemes. I segon, perquè quan li ensenyava el llibre a Joan Oliver, em deia que no estava malament, però que el primer era millor. I jo, com que tenia moltes altres coses al cap, anava escrivint sense preocupar-me de publicar. Però no em vaig posar gens nerviosa. Aleshores, el moviment feminista va recuperar el meu primer llibre, que estava exhaurit. Les feministes el van llegir, s’hi van sentir identificades i l’editorial La Sal – Edicions de les Dones el va voler reeditar. En van publicar la part més feminista, juntament amb el recull Paraules no dites. Diverses persones me’n van fer bones crítiques, encara que no em coneguessin. David Castillo em va fer una ressenya a El Temps on deia que m’assemblava molt a les nord-americanes, quan jo encara gairebé no les coneixia. La Maria Àngels Anglada també va fer una ressenya a Presència, on convidava els lectors a seguir la meva obra. Deia que s’havia de veure el que escriuria en el futur... jo que pensava que potser no escriuria res més!

     

    I ja no vas parar de publicar.

    Sí, anava escrivint, sense afany de publicar. Però aviat vaig trobar-me que ja tenia un altre llibre preparat i vaig entrar en la dinàmica editorial. Jo no vaig tenir mai aquesta angoixa del “no em diuen res, no em fan cas”. Sempre he trobat que m’han fet més cas del que potser em mereixia. Per sort, sempre hi ha hagut gent a qui agradava el que feia.

     

    De fet, has rebut nombrosos premis que acrediten la teva trajectòria. Et sents orgullosa d’aquest reconeixement?

    Orgullosa no, perquè no en sóc. Estic contenta (riu). Fins i tot ara mai no penso “mira quina cosa tan fantàstica que has escrit”, sinó que penso “el que has escrit no està pas malament”. Quan em donen premis, sempre penso que, si no me’ls donessin, seria la mateixa persona. Els premis van bé, però no donen més valor al llibre. Si un llibre és dolent, seguirà essent dolent igualment, tant si et donen un premi com si no te’l donen. Això no vol dir que no valori els premis. A Mercè Rodoreda no li van premiar La Plaça del Diamant. I jo, l’única vegada que em vaig presentar a un premi (perquè sempre me’ls han donat a obra publicada) el van declarar desert. Tot és tan relatiu...

     

    Ara, mirant enrere, de què estàs més contenta: de la traducció o de la producció pròpia?

    De les dues coses, però potser parlo més de les meves traduccions que de la meva obra. No és que cregui que la meva obra estigui malament. De fet, penso que, si no hagués escrit, no hauria pogut traduir com ho he fet, posant-hi tanta cura. I considero que he tingut sort, perquè hi ha molta gent bona que després no ha estat mai reconeguda. Jo estic contenta, contenta de tenir-vos a vosaltres aquí i que us agradi el que faig. Sempre he procurat que hi hagués un corrent de simpatia amb la gent que a mi m’agrada, i potser per això també els agrado i tinc tants amics.

     

    LES TRADUCCIONS

     

    De totes les autores que has traduït, amb quina et sents més identificada?

    Des del punt de vista poètic, tot i que som molt diferents, amb qui em sento més identificada, des de l’estructura, des de la poètica, és amb Sylvia Plath. Ella és molt més bona poeta que jo, però em sento molt identificada amb la seva manera d’entendre la poesia. Des del punt de vista del contingut, en canvi, també em sento propera a Adrienne Rich, tot i que ella té un vessant lèsbic que jo no tinc. Amb ella comparteixo la manera d’entendre el món i de mirar-lo. Amb Anne Sexton, no m’hi sento tan identificada, però és una poeta que m’agrada molt pel seu atreviment. A més, és molt variada. M’agradaria molt traduir-la per donar a conèixer tots els seus vessants.

     

    Quan tradueixes Sylvia Plath, et sents com si estiguessis creant poesia teva?

    No. Tots els poemes que tradueixo són diferents, intento que no sonin a “Montserrat Abelló”. De fet, no ho podria fer d’una altra manera. Quan tradueixo, sento el ritme de les paraules de l’anglès, no com si fossin meves, sinó com si sentís en veu alta les mateixes autores. Per això m’agrada tant traduir, perquè és una manera de llegir molt més profunda. Puc traduir vers per vers, sense adonar-me’n. Fins i tot, penso que és més fàcil traduir poesia que prosa, perquè a la prosa cal capgirar molt més les frases, mentre que a la poesia tot es basa en la paraula. Si llegiu Cares a la finestra, veureu que cada poema és diferent.

     

    Podríem dir que tens un mecanisme de traducció gairebé musical?

    Sí, però ho faig sense pensar-hi. És important el significat i el so. Per això penso que la poesia s’ha de dir en veu alta. Fins i tot, quan vaig a un recital on algú llegeix un poema en una llengua que no entenc, me l’acabo fent meu pel so.

     

    I com a traductora, què et sembla més important: traduir d’una llengua estrangera al català o traduir poemes catalans per donar-los a conèixer?

    A mi m’agradaria molt més traduir poemes catalans. Però és molt difícil trobar algú que ho vulgui publicar. Jo he traduït Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, entre d’altres.

     

    EL FUTUR DE LA POESIA A CATALUNYA

     

    Trobem que tens el gran mèrit que escoltes els joves, deixant de banda la nostra etiqueta de joves, amb tot el que suposa.

    És que jo també vaig amb l’etiqueta de vella (riu). I trobo que això no té res a veure amb la persona. La persona és com és.

     

    Una última pregunta: aprofitant que has viscut aquest darrer segle on ha passat de tot, quin consell ens pots donar, quines idees ens pots donar per encarar aquest temps que ens toca viure, com a joves, com a poetes, com a persones, com a catalans?

    Jo no sóc d’aquelles persones que donen consells. En tot cas, us diria que no tingueu por i que, sobretot, no tingueu pressa. Que feu el que sentiu, però sense pressa. Que no deixeu mai de fer, però sense atabalar-vos. A mi m’ha donat resultat. Mai no he cedit. Mai no he deixat de fer una cosa de la qual estava convençuda. Fer sempre el que t’interessa és molt enriquidor. En canvi, deixar de fer és horrible. Per exemple, si no pots fer un poema, tradueix-ne un i, aleshores, potser n’escrius un.

          També us diria que tingueu en compte que tu sí que pots canviar, però els altres, no els pots fer canviar; tot i això, si tu canvies, pot ser més fàcil que canviïn els altres. Això no significa que hagis d’estar sempre canviant, sinó que l’únic que pots fer, si t’interessa molt una cosa, és canviar tu mateix. I si no t’interessa canviar, has de donar aquella cosa per perduda o has de fer un altre camí.

     

    Has dit “escric perquè estimo la vida i així la faig meva moltes vegades”. Creiem que defineix molt bé el teu optimisme.

     

    Visc i torno
    a reviure
    cada poema,
    cada paraula.
    Estimo tant
    la vida
    que la faig meva
    moltes vegades.

     

    El millor consell és que no us poseu neguitosos. Si ho heu de fer, ja ho fareu.

     


    © LAIA NOGUERA I ESTEVE PLANTADA 2007

    foto: Carles Torner

     

     

     

    happy birthday