Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    ENTREVISTA A MONTSERRAT ABELLÓ

    1

     

     

     

    ENTREVISTA A MONTSERRAT ABELLÓ
    PER M. ELENA CARNÉ

     

     

    VIDA DIÀRIA

     

    La vostra relació amb la llengua anglesa, que considereu la vostra segona llengua, ve de lluny, de quan teníeu sis anys i us vau traslladar a Londres amb la família, oi? Quant temps us hi vau estar?

    No recordo exactament quant. No gaire, no sé si dos o tres anys com a màxim, perquè enyoràvem molt el sol i tots ens vam posar una mica malalts, sobretot la meva germana gran, que va tenir una mena de tuberculosi òssia; recordo que quan vam tornar vam anar a Sitges perquè prengués molt el sol, però fora d’això ens ho vam passar bé allà.

     

    Quins records en teniu? 

    Vivíem al barri de Putney, al sud-oest de Londres, en una casa amb jardí, molt maca. Vam anar a escola de seguida i recordo que, al principi, no enteníem res del que ens deien i ens amagàvem sota una taula; tothom ens deia coses i, és clar, no els enteníem. També recordo que la primera paraula que vaig aprendre va ser swing perquè hi havia un gronxador i jo tenia ganes de pujar-hi, aleshores quan vaig dir swing m’hi van pujar; després ja ens hi vam anar acostumant. Tots vam aprendre anglès, la meva mare el va aprendre (amb les minyones i amb una nurse que recordo que es deia Nelly i que el seu pare era carter) i no el va oblidar mai més. Tot m’impressionava molt i em quedava gravat, com per exemple un dia que uns nens van saltar la tanca del jardí de casa per agafar unes pomes i la cuinera va començar a dir “little devils, little devils”; jo vaig trobar horrorós que diguessin dimonis a uns nens que robaven pomes.

     

    Això vol dir que ja enteníeu l’anglès, que vau fer una bona immersió lingüística.

    Sí, és clar, s’aprèn de seguida molt fàcilment però també és molt fàcil oblidar-lo. Quan vam tornar a la península, els meus germans petits van continuar tenint la nurse anglesa un temps i la meva germana gran i jo continuàrem parlant en anglès entre nosaltres dues, ens barallàvem en anglès i llegíem llibres en anglès. A taula també el parlàvem sovint perquè venien a sopar a casa amics i enginyers navals anglesos col·legues del pare. Després, durant la República, vam venir a viure a Barcelona, al barri de Sarrià. Quan el meu pare se’n va adonar, el meus germans petits ja no sabien ni un borrall d’anglès, però la meva germana gran i jo, com que ja teníem una segona educació anglesa, i després vam anar a la universitat a aprendre’l, no vam deixar mai de tenir contacte amb l’anglès.

     

    Durant la República estudiàveu literatura i llengua anglesa a Barcelona, oi?

    Durant la República vam tornar de Cartagena i ens vam instal·lar al passeig de la Bonanova. Estudiava a l’Institut Tècnic Eulàlia i entre els companys, recordo Carlota i Victòria Soldevila, les Pujals i Palau i Fabre. Més tard, vam anar a viure al carrer de València i vaig començar a anar a l’Institut Maragall, on ja de ben joveneta –amb tretze o catorze anys– tenies al davant tot un catedràtic i t’havies d’espavilar tota soleta, no hi havia tant de proteccionisme com ara. Més tard, un any abans que esclatés la guerra, vaig entrar a la universitat. Allà vaig tenir professors com ara Bosch i Gimpera, Xirau o Carles Riba. I recordo que d’anglès vaig tenir el doctor Joan Mascaró, un professor excel·lent i molt intel·ligent, traductor dels llibres sagrats dels hinduistes, perquè també sabia sànscrit. Va ser una època molt maca, però va durar poc perquè ben aviat va venir la guerra.

     

    És veritat que vau ser alumna de Carles Riba? On va ser i quin records en teniu?

    El vaig tenir de professor de grec clàssic a la universitat i recordo que vaig aprendre grec ràpidament perquè jo en comparava la morfologia amb la de l’anglès. Després, com que mai més he tornat a tenir-hi contacte, l’he oblidat del tot. En el pla personal també vam tractar Carles Riba, per mitjà dels pares, que els agradava molt llegir: a casa hi havia la col·lecció sencera de “A Tot Vent” de traduccions de literatura universal de l’editorial Proa i molts llibres de les traduccions dels clàssics de la col·lecció Bernat Metge. Només haig de fer un petit retret a Riba: per ell no vam saber mai res de la poesia de la seva dona, Clementina Arderiu.

     

    I durant la guerra civil, quan no era tan normal trobar gaire gent que sabés anglès, vau fer d’intèrpret als brigadistes internacionals. Com vau entrar-hi en contacte i quant temps ho vau fer?

    No recordo ben bé com vaig entrar-hi en contacte, si va ser per un professor o potser  vaig oferir-m’hi jo mateixa, perquè les brigades internacionals s’estaven a l’hotel Majestic, ben bé a la cantonada de casa. Va ser una mica anecdòtic en la meva vida. Aleshores feia classes i moltes altres coses, portava molt tràfec: hi havia molt moviment cultural durant la guerra. Allà hi havia Stephen Spender, encara que no vaig arribar a parlar-hi. Vaig fer-hi bones amistats, vaig conèixer una advocada francesa que després quan em vaig exiliar, vaig anar a visitar a París, i també un noi anglès, Michael Hunt, amb qui vaig viure –amb ell i la muller, Audrey– un cop exiliada a Londres. Després vam perdre tot contacte perquè ell estava en edat militar i va ser cridat a files durant la segona guerra mundial. 

     

    Com vau viure el llarg període de la guerra?

    Al meu poema “Retorn” parlo de com vaig viure el començament de la guerra. Els estius els passàvem sempre a Tarragona, a la casa pairal de l’àvia; el primer estiu, l’any 1936, el vaig passar ajudant uns oncles que tenien una botiga de gènere de punt i m’hi vaig divertir molt. Aparentment semblava que els fets de juliol del 36 no m’haguessin afectat gaire però vaig tenir problemes d’estómac que no van desaparèixer fins que no vaig posar-me a treballar de debò. Més tard vam tornar a Barcelona i feia classes a l’Institut Salmerón, al carrer de Muntaner –després d’haver-nos tret, la meva germana i jo, el número ú i dos a les oposicions que vam fer a València. Els alumnes, que eren gairebé de la mateixa edat que jo, tenien molt afany d’aprendre i molt de respecte: hi havia molt de civisme. Per mi, la guerra, no va ser un període llarg però sí molt intens. Durant la guerra, a Barcelona, hi havia una sensació de lluita, de voler fer una vida normal malgrat totes les carències i incomoditats, però no de derrota. Jo vaig tenir sort perquè a l’institut on treballava una associació anglesa, els quàquers, ens repartia llet, pa i tabac. Tabac que la meva mare bescanviava amb les pageses per obtenir altres aliments. Jo, la mort no la vaig sentir a prop, vam tenir molta sort i cap amic ni familiar meu no es va veure afectat, encara que tothom hi estava implicat.

     

    És aleshores que comenceu la carrera de Filologia Anglesa, estroncada per la guerra?

    Sí, aleshores es deia carrera de Lletres, “els comuns”. Recordo molt especialment les classes d’anglès amb el doctor Mascaró, tot i que considero que sóc força autodidacta, en això d’aprendre l’anglès.

     

    Com us vau enfrontar al dilema de marxar o quedar-vos, quan ja era imminent l’entrada a Barcelona de les tropes vencedores?

    Quan ja se sabia que anaven mal dades, que els aliats no ens ajudarien, i quan molta gent es preparava per partir, jo no parava de pensar que això seria el desastre, però a casa meva ningú no havia parlat de marxar, només jo portava aquesta idea al cap. Un migdia, en tornar de l’institut vaig trobar que hi havia a casa un amic dels pares, que es deia Gavaldà i que havia estat director del museu Marítim –un home de dretes que estava mig amagat però que no era feixista– que deia al pare que, si es quedava, l’afusellarien perquè, encara que no s’havia ficat en política, havia estat lleial a la República i coronel d’enginyers de l’Armada. La meva mare, és clar, tota amoïnada, li deia: “però com te n’aniràs, tu tot sol?”. Jo, aleshores, vaig veure les portes obertes del cel i vaig dir-li: “si vols, jo vinc amb tu”. Tot va anar molt de pressa i al cap de mitja hora ja teníem la maleta feta tots dos i érem asseguts al cotxe: va ser l’acabament de tota una vida, perquè mai més vam tornar a seure tota la família junta al voltant d’aquella taula.

     

    Pensàveu que l’exili seria de curta durada, al principi?

    No pensava res, només pensava marxar, que això seria un desgavell, i que teníem sort de poder fer-ho. Vam entrar a França, per anar cap a Marsella, on ho vam passar força malament, ens van detenir i tot. Després ens van dur a Clermont-Ferrand amb altres exiliats valencians en una mena de refugi i més tard vam estar-nos uns mesos en una habitació que ens va rellogar un mallorquí que feia de cambrer. Finalment, el pare se’n va anar a París per aconseguir un visat per marxar a Anglaterra i al cap de poc jo el vaig anar a trobar allà.

     

    El 1939, amb 21 anys, vau tornar a Londres i us hi vau estar uns dos anys, exiliada. Què hi fèieu?

    Ens hi vam estar un any i mig, més o menys. Quan va esclatar la segona guerra mundial, tot es va complicar, sobretot per als refugiats. Jo treballava en un comitè d’ajuda d’estudiants i vivia amb els Hunt, aquell matrimoni amic que vaig conèixer a Barcelona a les brigades internacionals. Si hagués sabut taquigrafia, hauria pogut acceptar una feina a la BBC i potser no ens n’hauríem anat mai a Xile.

     

    Com va ser que vau decidir canviar de continent i marxar cap a Xile?

    El pare vivia en una pensió a prop del British Museum i anava molt a casa del seu amic Carles Pi-Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat republicana. A les reunions que feien amb altres refugiats també hi anava l’ambaixador de Xile, que quan es va complicar la situació política a Europa va intentar convèncer el pare perquè anés a Xile a reflotar un dic al port de Valparaíso. Gràcies a la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, 1939-1943), una entitat que facilitava diners als refugiats perquè poguessin anar-se’n a un altre país, vam partir cap a Xile amb el vaixell Oropesa, vaixell que en el viatge de tornada va ser enfonsat pels alemanys.

     

    Ens podríeu dir alguna cosa de les amistats que vau fer quan éreu a Xile, com Pablo Neruda, o amb altres exiliats catalans com Joan Oliver, Carles Pi-Sunyer, Xavier Benguerel o C. A. Jordana?

    Sobretot n’érem de Joan Oliver, qui, per cert, no es va acostumar mai a Xile, no li agradava gaire, trobava l’oceà Pacífic molt fred i inhòspit. La nostra amistat va continuar a Barcelona quan vam tornar de l’exili. També érem amics dels fills de C. A. Jordana i de la seva nora, Rafaela de Buen, amb qui vaig anar a un taller literari –i on va començar la meva vocació d’escriure més seriosament. Jordana vivia a Buenos Aires, encara que passava temporades a casa dels seus fills a Santiago; era un home molt especial, sempre tancat traduint o escrivint i envoltat de fum de tabac. També érem amics de Domènec Guansé, que era de Tarragona, i s’encarregava de conglomerar la part literària de la revista Germanor, on vaig fer algun article. Hi havia, també, els dos germans Trabal i altres refugiats sense cap relació amb la literatura. A Pablo Neruda, que era molt amic de la família de Carmelo Soria i de la meva amiga Roser Bru, el vam tractar unes quantes vegades en reunions d’amics. Em sap molt de greu haver perdut tots els discos que tenia de Neruda d’El archivo de la palabra que havia fet Arturo Soria.

     

    A Santiago de Xile hi havia una colònia d’exiliats catalans: Trabal, Jordana, Guansé, Benguerel, Oliver, Ferrater i Mora... En formàveu part?

    Tothom es coneixia entre els exiliats catalans. Allà vaig conèixer Joan Bofill, el meu marit. Després de casar-nos vam anar a viure un temps a Valparaíso i vaig entrar a treballar de secretària del vicecònsol al consolat nord-americà. Quan aquest grup d’escriptors van crear la col·lecció “El Pi de les Tres Branques”, jo no hi vaig poder col·laborar perquè tenia els fills petits. En canvi, Roser Bru, la meva amiga pintora sí que va poder implicar-s’hi.

     

    Vau tenir la voluntat d’incidir en la vida cultural del país d’acollida?

    Amigues meves com ara Rafaela de Buen i Roser Bru van fer-hi més arrels perquè s’hi van quedar. Nosaltres sempre pensàvem a tornar. El 1958 vaig fer un viatge a Barcelona amb la meva filla i a la tornada vam decidir que era hora de retornar a Catalunya, que no podíem allargar més el gran parèntesi que havíem viscut.

     

    Us va suposar alguna mena de xoc tornar a Barcelona després de vint anys i trobar-vos una societat tan diferent de la que vau conèixer abans de la guerra?  En el llarg poema vostre, “Retorn”, hi expresseu alguns dels sentiments d’aquells dies.

    Ja ho sabíem que això era molt diferent de com ho vam deixar, que hi havia Franco. La guerra i l’exili tan llarg van suposar un trencament molt gran amb els amics i coneguts d’aquí. Les relacions familiars van ser, potser, les que es van veure menys afectades. Vaig quedar molt desconnectada i, a més, jo estava al marge del món intel·lectual, no vaig tenir-hi gaire contacte, encara que m’interessava la poesia i m’interessava tot. Potser la gent que coneixia no era gaire d’esquerres, no és que jo ho fos molt, però sí que ho era d’idea. En realitat, amb els únics que vam conservar una bona i duradora amistat va ser amb Joan Oliver i amb Santiago Pey i Mercè Grau, la seva dona, companys de l’època universitària. Amb Palau i Fabre, quan ens veiem, ens estimem molt però no hem conservat una assiduïtat. 

     

    Com us va marcar, l’experiència del retorn?

    En el pla social i col·lectiu, va ser molt positiu perquè ens vam sentir involucrats en la lluita col·lectiva contra el règim, per la recuperació de les llibertats. De seguida vaig entrar a treballar a la Institució Cultural del CIC, que aleshores era un dels llocs més vius de Barcelona, un focus de cultura, catalana i d’avançada.

     

    Com és que vau decidir acabar la carrera de Filologia Anglesa en tornar de l’exili, quan ja passàveu de la cinquantena?

    No hi he pensat mai, en l’edat. No, això no m’ha influït. Em pesava no haver-la acabat i en dos o tres anys vaig enllestir-la, cosa que em va anar molt bé en una època no gaire fàcil de la meva vida.

     

    Suposem que no devia ser gaire fàcil compaginar les feines d’escriure, traduir, fer classes, i més si tenim en compte que éreu una família de cinc membres, oi ? D’on trèieu el temps per a tot plegat?

    No ho sé, com m’ho feia, però penso que com més feina tenim, més feina fem. Tota la vida n’he tingut molta, de feina.

     

    Com us vau plantejar la vostra vida, un cop jubilada, fa ja més de 22 anys?

    No me la vaig haver de plantejar de cap manera, sempre he estat molt activa i vaig continuar així. Al principi vaig fer classes d’anglès al Club Don-na, a la Rambla de Catalunya de Barcelona, on, a més, es va formar un cercle d’escriptura literària que va durar dos o tres anys, amb bons resultats. Després vaig esmerçar moltes hores al PEN Català. Però, sobretot, em vaig dedicar a escriure i a traduir poesia, coses que encara continuo fent.

     

    Com us ho feu per continuar tan activa, perquè participeu en tota mena d’actes culturals: lectures de poesia, presentacions literàries...?

    Són coses que sempre m’han interessat molt però que fins que no em vaig jubilar no vaig poder fer.

     

    Quins o quines poetes de llengua catalana us interessen? Quins models literaris heu tingut?

    M’agrada molta gent, però no puc dir que hagi tingut models literaris, potser m’ha influït més indirectament la poesia anglesa, d’una manera global.

     

    Què en penseu de tots els homenatges que heu rebut?

    Em donen molta satisfacció, em fan contenta, però no em fan sentir diferent. Jo continuo sent la mateixa persona i fent la mateixa feina, això sí que ho tinc molt present.

     

    A més, el 1998 vau rebre la Creu de Sant Jordi, en especial per la vostra tasca de traductora. Com va anar això?

    Va ser molt inesperat. Vicenç Villatoro em va trucar a casa per preguntar-me si l’acceptaria. Haig de dir que vaig rebre aquest guardó sobretot per la meva vessant de traductora i, en particular, per l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.

     

    Quina imatge té Montserrat Abelló d’ella mateixa com a poeta?

    Si no considerés que la meva poesia té una certa validesa, potser no escriuria. Penso que diu el que vull dir i que no em traeixo a mi mateixa, que no hi afegeixo res de fals.

     

    I com a traductora?

    En presumeixo una mica. Penso que he influït bastant en la manera de traduir poesia, és a dir, jo sempre procuro no fer versions, ni traduir literalment: tracto de ser al més fidel possible a l’original, tot triant les paraules més semblants quant al so, ritme i significat. Tot això d’una manera natural, perquè l’anglès i el català són molt afins.

     

    Aquesta imatge va canviant amb el pas dels anys?

    Considero que com a persona no he evolucionat gaire perquè vaig ser una mica precoç: quan vaig entrar a la universitat ja ho havia llegit “tot”. Qüestions que sempre m’han preocupat, com ara les injustícies, la discriminació de la dona, ara les trobo en la meva poesia, com si hi hagués un fil conductor.

     

    SÓN MÀSCARES QUE M’EMPROVO ...

     

    Sempre heu dit que una de les feines que més us agraden i que us dóna molta satisfacció, és la de traduir.

    M’agrada molt traduir perquè m’agrada molt treballar amb la llengua, amb el ritme de les paraules, sobretot la poesia. És com aquell que fa una labor i que té el canemàs, l’esquelet, fet: només has de variar els colors. I perquè traduir és una gran manera de llegir, llegeixes més profundament. M’agrada començar a traduir sense haver-m’ho llegit abans, que sigui com una descoberta, una sorpresa. Si un text està ben escrit, no costa gaire de traduir.

     

    Vau començar a traduir quan encara éreu a Xile o va ser en tornar, l’any 60, que ho vau decidir?

    Al principi, vaig treballar en diferents companyies comercials i també al consolat nord-americà de Valparaíso; després vaig fer classes d’anglès. Professionalment, no vaig traduir fins al nostre retorn definitiu a Barcelona, encara que sempre m’ha agradat molt traduir. Recordo que a Xile, vaig començar a traduir a l’anglès alguns capítols d’El mar de Blai Bonet, que trobava molt bonic, i fins i tot vaig escriure-li, però érem tan lluny que finalment tot va quedar en no res.

     

    Quan vau tornar del llarg exili de Xile, teníeu pensat dedicar-vos plenament a la traducció, però vau haver d’alternar aquesta activitat amb l’ensenyament de la llengua anglesa, més de vint anys a la Institució Cultural del CIC. Per quines raons?

    La raó és ben senzilla. Quan vaig començar a traduir vaig veure que seria molt difícil de compaginar la feina de casa i dels fills amb la feina de traducció, que també havia de fer a casa i que no estava gaire ben pagada i tampoc no oferia ni estabilitat ni continuïtat. Aleshores vaig decidir que era molt millor l’ensenyament, cosa que a més em permetia fer vacances amb els meus fills. Ara bé, el vessant literari sempre l’he conservat i traduïa coses per a mi i també acceptava algun encàrrec esporàdicament. Amb la meva amiga Sheila Waldeck vam arribar a preparar una antologia de poesia anglesa que, per diverses raons, no ha arribat mai a veure la llum.

     

    Tot i que les tres primeres traduccions quan ja éreu a Barcelona van ser al castellà (els anys 1962, 1963 i 1964), per què vau decidir traduir al català des d’un primer moment?

    Les primeres traduccions que em van encarregar van ser en castellà, però jo des del principi vaig escriure en català per una qüestió d’autenticitat. Considero que és una gran equivocació pensar que és més fàcil fer-ho en castellà per qüestions de difusió o per poder publicar, perquè l’obra perd tot el sabor si no és escrita en la teva llengua.

     

    No hauria estat més fàcil continuar fent-ho al castellà, després d’haver viscut 20 anys a Xile?

    Per a mi sempre havia estat natural la convivència entre les tres llengües que sabia. Mai no havia sentit cap mena de rebuig ni cap a l’una ni cap a l’altra, fins que vaig tornar l’any 1960. Aquest rebuig cap al castellà que aleshores em van fer néixer, i que no tenia, va ser tan fort que vaig estar molt de temps sense poder llegir en castellà; era una cosa instintiva i des de llavors l’he deixat molt.

    Potser era per un sentiment que calia refer el país i la llengua?

     

    Jo no pensava que calgués refer res, m’hi sentia lligada i prou. I això que on havia viscut menys temps era a Catalunya, perquè ja des de petita havia passat temporades a Cadis, Londres i Cartagena.

     

    Teniu consciència del paper d’agent cultural, de constructor de la llengua literària que té el traductor?

    Aquests conceptes no els tinc tan clars, perquè jo no penso en la llengua com en una cosa separada, sinó com en una cosa viva que tens amb tu. Això sí, pensava que feia una cosa que per a mi era important i necessària. Per exemple, vaig adonar-me que la poesia de dones era maltractada, només calia veure qualsevol antologia, i vaig voler fer una antologia de dones de parla anglesa del segle XX. Creia que era una poesia forta, valenta i molt bona, com qualsevol altra feta per homes. A mi, i sense ànim de comparar-m’hi, em va passar una cosa semblant al que els va passar a les poetes Sylvia Plath, Adrienne Rich i Anne Sexton, que fins que no van deixar de banda la seva formació clàssica i van trobar la seva pròpia veu, no van ser grans poetes.

     

    Penseu que els lectors en general tenen consciència de la labor dels traductors?

    No, no gaire, però més aviat són les mateixes editorials o els mitjans de comunicació els que donen molt poca importància al traductor, tret d’algun cas especial. També haig de dir que jo he rebut molt reconeixement per la meva feina, sobretot per Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. He tingut la sort que aquesta feina se m’ha reconegut molt.

     

    Creieu que la feina de traductora us ha ajudat, d’alguna manera, a ser més coneguda com a poeta?

    I tant que sí. La traducció m’ha ajudat més que la meva poesia, que era molt marginal, perquè no entrava gaire en els cànons de l’època i perquè no era prou atrevida o impactant, encara que estic contenta perquè sempre m’han fet cas persones que jo considero, com ara Joan Oliver i després M. Àngels Anglada o Maria-Mercè Marçal. Gràcies a les meves traduccions, motor que em va promocionar molt, d’altres dones poetes, com ara Vinyet Panyella –aleshores directora de la Biblioteca de Catalunya– em van donar molt suport. Les dones no teníem referents femenins: fora d’Emily Dickinson, no es traduïa la poesia de dones. Així, la meva obra poètica va arribar a més gent que no em coneixia i em va venir un reconeixement també per aquest costat.

     

    Per a vós, la traducció ha estat una afició. Què en penseu, com a traductora autodidacta, de les múltiples teories que actualment envolten el fet de traduir?

    La veritat és que no les conec gaire, perquè és una qüestió més aviat moderna. M’agradaria conèixer-les per curiositat intel·lectual, però no perquè hi cregui massa. Penso que, de traduir, se n’aprèn traduint i coneixent les llengües a fons. Segurament sí que hi pots descobrir curiositats, però jo diria que aquestes teories serien, en conjunt, per a la traducció en general, no tant per a la traducció literària.

     

    Quina importància li donàveu a la traducció quan éreu professora de llengua anglesa a la Institució Cultural del CIC?

    Cap, perquè l’escola d’anglès del CIC es basava en la no traducció, és a dir, que ho fèiem tot en anglès, era una immersió per a l’alumne. I això de la traducció, ho fèiem només en els cursos més avançats, com ara el Proficiency.

     

    Com veieu el panorama de la traducció a casa nostra?

    Penso que va millorant, però poc. Actualment es dóna alguna ajuda als traductors per mitjà d’entitats públiques, com ara la Institució de les Lletres Catalanes o l’Institut Ramon Llull. El percentatge que dóna l’editorial al traductor és molt petit, però.

     

    Llegiu traduccions al català?

    Sí, excepte si l’obra és en anglès. Trobo que, en general, les traduccions en català són bones.

     

    Us ha interessat tot el que heu traduït?

    Sí, en general, m’ho he passat bé traduint el que traduïa.

     

    Com és el vostre procés de treball, en traducció?

    En general no llegeixo abans el que tradueixo o només ho llegeixo pel damunt, m’estimo més que sigui com una descoberta. És clar que, si després hi ha un dubte i cal que en llegeixi el conjunt, ho faig. Per mi, traduir és una manera de llegir diferent.

     

    Com us prepareu o documenteu sobre l’autor abans de posar-vos a traduir-ne l’obra?

    Depèn molt del tipus de traducció, però, sobretot, he traduït autors que ja coneixia.

     

    Heu consultat mai altres traduccions de l’obra que traduïu?

    No, mai.

     

    Recordeu especialment algun autor per les dificultats que us va comportar traduir-lo?

    No, perquè sempre he tingut amics a qui podia consultar en cas de dubte.

     

    Davant de qualsevol traducció d’un poema, com feu la primera tria per veure què mantindreu, o salvareu del text original o a què haureu de renunciar a l’hora de fer-ne una recreació?

    Estic en contra de fer versions, per mi és una traïció, perquè és posar molt de tu en un poema que no és teu. Per poc que pugui, no faig la primera lectura pensant en la traducció, i em surt més bé si tradueixo el versos a mesura que van apareixent. Procuro ser fidel als sons i al ritme. En traduir no tan sols el significat, sinó en el possible la cadència i el so, que també és important en poesia, ens acostem molt més a la força de l'original. Traduir és una manera diferent de llegir, molt més aprofundida.

     

    Us ha passat mai que la urgència del treball hagi implicat una mecanització de la feina?

    No, potser perquè mai no m’hi he dedicat exclusivament. Passava que sempre hi havia més urgència quan tenia més feina o quan venien les vacances, i aquesta és una de les raons perquè vaig triar dedicar-me a l’ensenyament. Les traduccions de poesia sempre les he fet perquè m’han interessat, de més a més.

     

    Heu tingut sempre l’oportunitat de fer un treball de revisió i perfeccionament?

    Al començament, no gaire. D’aquelles primeres traduccions de novel·les, hi va haver alguna cosa que no em va agradar gaire, però també alguna de molt positiva, com per exemple Agatha Christie, que ho vaig fer una mica per entreteniment i perquè m’ho van demanar, i n’he rebut algun reconeixement. Recordo les lloances que em feien Carles Pi-Sunyer, Joan Oliver (que deia que no feien olor de traducció) o, recentment, M. Teresa Pous, que menciona la meva traducció de Sang a la piscina en el seu darrer llibre.

     

    Com obteniu un producte final homogeni?

    A mi em sembla que això ho aconsegueixo perquè, com sempre quan tradueixo, tracto d’ajustar-me al més possible a l’estil de l’autora.


    Quins factors creieu que condicionen el fet que hi hagi moments o dies en què el traductor de poesia troba més facilitat i d’altres en què tot funciona amb més dificultats?

    Sempre m’encanta tenir coses per traduir i és com un descans de l’altra feina: és com si et donessin el patró ja fet.

     

    Abans i després de traduir poesia, també heu traduït prosa (ben bé una dotzena de llibres: I. Murdoch, E. M. Forster, A. Christie...). Penseu que el gènere més difícil de traduir és la poesia?

    Jo crec que sí i sobretot si qui tradueix no és poeta. Penso que en mi s’ajunten uns factors que rarament es donen i que em fan més fàcil això de traduir poesia.

     

    S’ha de ser poeta, per poder traduir poesia?

    No s’ha de ser poeta, però ajuda molt si ho ets.

     

    Us sembla gaire diferent traduir poesia o novel·la?

    Sí, a mi, sí que m’ho sembla. Encara que això també depèn de la llengua que tradueixes. Com que jo tinc una educació força bilingüe, i com a poeta que sóc, per a mi m’és més fàcil traduir poesia, és com una cosa innata, que m’atrau molt. Hi ha alguna diferència entre traduir novel·la o poesia: la prosa es basa més en la construcció de la frase, que en anglès sovint s’ha de capgirar i, en canvi, la poesia es basa més en la paraula. En el meu cas, que tradueixo de l’anglès, com que la meva manera de traduir la poesia es basa sobretot en el significat i el ritme intern de la paraula, moltes vegades puc traduir vers per vers perquè hi ha molta afinitat entre una llengua i l’altra; tenen molts trets comuns, com ara l’accent tònic que fa que les síl·labes tòniques siguin sempre bastant més llargues que les altres o la gran quantitat de monosíl·labs i altres trets fonètics que trobem en totes dues.

     

    Sabem que esteu molt satisfeta d’haver fet conèixer les millors poetes angleses en català. Com i quan va començar el vostre interès per la traducció de poesia?

    Des de sempre, encara que a causa de totes les altres activitats que envolten el món d’una dona com ara jo, no he pogut ni traduir tot el que hauria volgut ni conservar-ho o publicar-ho.

     

    Fins a quin punt és important la identificació amb els o les poetes a l’hora de decidir traduir-los?

    Sí que n’és, d’important. Penso que si l’antologia Cares a la finestra va sortir rodona va ser perquè jo mateixa vaig triar-ne les poetes amb la idea de demostrar que la poesia escrita per dones, fins i tot la que tractava del món íntim de la dona, no era una poesia gens “femenina”, sinó que era una poesia molt forta i molt bona, fins i tot, moltes vegades, millor que alguna de la dels seus homòlegs masculins.

     

    Teniu una predilecció especial per l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993), en la qual, en una edició bilingüe, presenteu vint veus femenines, amb un pròleg i una nota biogràfica per a cadascuna. Què va representar per a vós aquest llibre?

    És una de les feines que més se m’han reconegut. Ho vaig fer en un moment que hi havia molta gent que hi estava interessada. Va ser una cosa tan necessària que moltes poetes que començaven a escriure em van venir a trobar, contentes de veure que havien trobat un llibre que per fi reflectia la poesia de dones. Va ser un llibre que vaig poder fer tot jo i que es pot dir que va sortir com jo volia: vaig escollir les autores i els poemes, en vaig fer les notes biogràfiques i el pròleg.

     

    Com vau fer la selecció de les autores i dels poemes de cadascuna?

    Vaig consultar moltes antologies de dones i en vaig triar algunes que es repetien en les antologies més d’avantguarda, no en les més clàssiques. És només un ventall que no pretén ser exhaustiu. Vaig procurar que n’hi haguessin de tot arreu, si bé, per exemple, de poeta australiana, no n’hi ha cap.

     

    Quins criteris vau seguir per fer aquesta antologia?

    Vaig voler triar la mateixa quantitat de poemes: cinc de cada poeta, perquè totes tinguessin la mateixa representativitat, cosa que la fa més equitativa, sobretot de cara al lector. També vaig tenir algunes limitacions, com ara que no vaig poder traduir els poemes més llargs per motius d’espai, encara que ja m’anava bé, potser per la meva preferència pels poemes curts. Volia lluitar contra la imatge que tenia la poesia feta per dones a les antologies: la poca que hi sortia sempre era més aviat carrinclona. Volia demostrar que des d’un cos de dona, parlant del que sentim, es poden fer uns poemes boníssims sense que puguin ser titllats de “femenins”.

     

    Fins a quin punt penseu que és convenient estudiar la vida i l’obra de l’autor que es tradueix per poder-se ficar dins la seva pell?

    Els traductors haurien de poder posar-se, una mica com fan els actors, dins la pell del personatge de qui tradueixen. Si, a més, coneixes una persona, sempre ho faràs més bé que si no la coneixes, però en el meu cas això ha estat a posteriori: m’ha interessat l’obra i per això m’he interessat pel personatge. Amb Adrienne Rich, tanmateix, va passar a l’inrevés, perquè ja la coneixia pels seus assaigs.

     

    Com vau poder documentar-vos sobre cada una d’aquestes autores?

    Recordo que demanava els llibres que m’interessaven a una distribuïdora feminista de Londres. A més, a la biblioteca de l’Institut Nord-americà vaig trobar un llibre on sortien les biografies de moltes de les autores que em va anar molt bé.

     

    Com és que finalment no hi vau poder incloure la poesia d’Elisabeth Bishop (1911-1979), una de les veus principals de la poesia nord-americana?

    La tenia en llista, però vaig llegir en una entrevista que li havien fet que ella no volia aparèixer en una antologia només de dones. L’hauria posada, com també Marianne Moore, encara que ja gaudeixen de força difusió perquè són poetes que surten en totes les antologies.

     

    Fins a quin punt us veieu reflectida en el poema "Now I become myself" de May Sarton que torna a aparèixer al vostre llibre antològic Al cor de les paraules?

    És com una trajectòria del que sento i sí que m’hi veig reflectida.

     

    Al cap d’un any va sortir una traducció vostra (Atlas d'un món difícil, 1994) d’una de les autores antologades, Adrienne Rich (1929). Què va ser, un encàrrec editorial o una proposta vostra?

    Va ser un suggeriment de la mateixa autora, amb la qual vaig mantenir correspondència quan preparava l’antologia de poetes de parla anglesa.
     
    Totes les vostres traduccions, excepte la del poeta Dylan Thomas (Poemes, 1995), han estat de dones poetes. Per què?

    He traduït la poesia de dones perquè he volgut fer-les conèixer. Si no les hagués traduït jo, no hi serien. Tret de les traduccions que va fer Marià Manent d’Emily Dickinson, no tindríem en la nostra llengua gairebé res més de la poesia feta per dones en anglès el segle passat. Dylan Thomas m’agrada perquè també juga molt amb les paraules, és una mica críptic i és considerat un poeta difícil fins i tot per gent de parla anglesa.

     

    Sempre heu dit que entrar en contacte amb el món feminista a Barcelona, els anys 70, us va ajudar molt, sobretot vau trobar una editorial, Edicions La Sal, que es va interessar per vós com a poeta. Només hi vau publicar una traducció (Charlotte Perkins Gilman, El paper de paret groc), oi?

    I també un escrit sobre les trobadores. Vam fer moltíssimes coses juntes i aquesta relació em va posar en contacte amb moltes poetes d’arreu, cosa que em va facilitar la publicació de traduccions meves de poetes catalanes al Canadà, per exemple.

     

    Hi vau fer també molt bones amistats literàries, com ara amb Maria-Mercè Marçal. Ens en podríeu parlar una mica, d’aquesta experiència?

    Hi havia un bar al davant de l’editorial La Sal on ens reuníem les poetes i, a més, Maria-Mercè Marçal venia molt sovint per casa per interessar-se per la meva feina de traducció quan preparava l’antologia Cares a la finestra, perquè li agradava molt aquest projecte, i jo li llegia els poemes que havia traduït, encara que ella no sabia anglès. Després vam dur a terme uns quants projectes juntes que ens feien molta il·lusió, com ara la poesia a la Fira Internacional del Llibre Feminista el 1990 amb Neus Aguado, o el congrés del PEN i la creació del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN el 1992 –que vam engegar amb Paraula de dona– i, més tard, les Cartografies del desig.

     

    Hi ha també altres amistats que heu tingut la sort de cultivar, com ara amb Maria Àngels Anglada, oi? Com vau establir-hi contacte i quina va ser la vostra relació?

    Ens vam conèixer a través de Maria-Mercè Marçal. Anglada també havia publicat a Edicions La Sal. A més, havia fet una ressenya molt bona a El Punt del meu llibre Vida diària. Paraules no dites (La Sal, 1981) sense conèixer-me de res i pensant-se que era una poeta jove que tot just començava. Després, el 1986, li vaig demanar que em fes el pròleg d’El blat del temps. Vam continuar l’amistat i quan venia a Barcelona ens vèiem sovint. Ella, que era una entesa en música, em deia que els meus poemes eren molt musicals.
               
    Potser voldríeu esmentar alguna altra relació personal que us hagi acompanyat en el vostre llarg caminar per aquest món de la literatura? Com ara, amb Anna Murià i Agustí Bartra, Maria Oleart i Joana Bel, Quima Jaume, M. Dolors Orriols, Felícia Fuster…

    Amb totes aquestes persones he compartit moltes coses, però qui de debò m’ha ajudat dintre el món de l’escriptura no és cap d’aquestes. A Xile, han estat Rafaela de Buen i Roser Bru, i aquí, Joan Oliver, Santiago Pey  –lexicòleg, autor del prestigiós diccionari de sinònims i antònims– i la seva dona, i també els companys i professors del CIC. Sobretot Sheila Waldeck, amb qui vam començar a preparar una antologia de poetes anglesos. Teníem fins i tot un contracte amb Proa per editar-la, però per complicacions de la vida diària de totes dues vam acabar abandonant aquest projecte. També, com ja he dit, han estat importants per a mi les relacions amb Maria-Mercè Marçal, M. Àngels Anglada, Neus Aguado i tot el grup de dones del PEN Català.
     
    Fins a quin punt sentiu que formeu part de la tradició de dones poetes i alhora traductores en llengua catalana, com Maria Antònia Salvà, M. Aurèlia Capmany, Felícia Fuster, M. Àngels Anglada, Marta Pessarrodona, Maria-Mercè Marçal, Teresa Pascual…?

    És clar que sento que tenim contacte, encara que sigui només a través de la llengua i de les lectures. No em sento gaire influenciada pels estils, sinó més aviat per la llengua i els conceptes. Sento, també, la influència de la llengua anglesa de manera indirecta i sento que he tingut la mateixa evolució, segurament pel moment en què vam viure, que poetes com Sylvia Plath o Anne Sexton, que fins que no van trencar motlles no van ser bones poetes. Considero que només per una qüestió de gènere ja hi estic lligada, al món de la dona, perquè per molt que diguin que hi ha igualtat entre home i dona, hi ha una igualtat a través de la diferència: tenim una visió del món bastant diferent.

     

    Ens podríeu dir com va començar a funcionar el Comitè de Dones o Comitè d’Escriptores del PEN Català? Quin paper hi vau jugar, en la creació d’aquest comitè, el 1992?

    Va ser arran del congrés internacional del PEN que es va celebrar a Barcelona el 1992 i a proposta d’Isidor Cònsul. Vaig col·laborar amb Maria-Mercè Marçal en la creació del Comitè d’Escriptores, gairebé al mateix temps que es creava el dels Estats Units.

     

    Vau participar en tots tres cicles de Cartografies del desig i fins i tot en vau ser promotora, oi?

    Sí, però, en realitat, les veritables promotores van ser Maria-Mercè Marçal i Araceli Bruch.

     

    Amb Marta Pérez Novales vau presentar-hi, l’any 1997, “Digueu-me el meu nom” amb traduccions vostres de tres poetes tan destacades com Sylvia Plath, Adrienne Rich i Anne Sexton. Van ser traduccions especials per a l’ocasió?

    Sí, ella va fer-ne la introducció, i les traduccions del poemes i l’estudi de totes tres autores ho vaig fer jo.

     

    El 1998, hi vau presentar Una fascinació: Maria Oleart – Anaïs Nin” (A Memòria de l’aigua). Les traduccions que vau fer d’Anaïs Nin van ser especials per a l’ocasió?

    Sí, encara que no recordo si les vaig fer dels textos originals en anglès o d’una altra llengua.

     

    Algunes d’aquestes traduccions han servit de text per a muntatges escènics, com ara Tres dones (Un poema a tres veus), de Sylvia Plath, amb l’actriu Lluïsa Mallol, dirigida per Calixte Bieito. Com va començar, aquest projecte?

    Això va començar per casualitat. A Lluïsa Mallol li interessa molt la literatura i un dia, parlant de Sylvia Plath, Feliu Formosa li va recomanar la meva traducció d’aquesta obra. De seguida es va posar en contacte amb mi i va sorgir aquest projecte. Les representacions a la Sala Beckett van tenir molt èxit, cosa que em va donar prestigi i m’ajudà a poder publicar Ariel amb Mireia Mur més tard. 

     

    El 1992 us vau encarregar de la traducció a l’anglès i al català dels textos de tots el participants al Festival de Poesia i al recital “Paraula de dona”, en el marc del Congrés Mundial del PEN. Com ho vau viure, tot això?

    Em sembla que jo encara no formava part del PEN, però m’hi vaig oferir perquè en aquells moments disposava de temps i ho podia fer amb tranquil·litat. Per mi traduir poesia és un plaer, una altra manera de llegir; és una feina molt gratificant que, encara que de vegades no és remunerada, em produeix molta satisfacció i prestigi a mi mateixa: com aquell que fa una labor i veu que li surt bé. M’agrada anar resolent els petits reptes que em posa la traducció de poesia.

     

    Actualment, quina és la vostra col·laboració amb el PEN Català?

    Sóc al Comitè d’Escriptores i col·laboro en tots els actes que puc, encara que d’una manera no tan activa com abans. De vegades participo com a ponent en taules rodones. Estic molt contenta de veure que hi ha continuïtat, que tot funciona molt bé, perquè hi ha una colla de gent més jove i molt activa.

     

    Us sabem treballadora incansable i ens meravella que encara continueu escrivint i traduint diàriament i davant de l’ordinador. Quins autors us interessen, ara per ara?

    Dins de la poesia m’interessa tot, no tinc preferències gaire marcades. M’agraden moltes de les poetes catalanes joves d’ara, les que surten a l’antologia Paisatge emergent de poetes catalanes, també les estrangeres de Cares a la finestra i algunes altres que no hi són.

     

    Quins projectes teniu entre mans, pel que fa a la traducció ?

    Està a punt de sortir publicat un nou llibre sobre la poesia de Sylvia Plath, de la seva època més brillant: la que va des del 1960 fins al 1963, poc abans de la seva mort. Hi haurà Ariel, l’únic amb l’ordre fixat per ella, i altres poemes que no figuren en cap dels altres llibres traduïts. M’agradaria molt poder reeditar l’antologia Cares a la finestra, que ha esdevingut com un clàssic, i també fer-ne una continuació amb autores més recents. A Cadaqués un llibreter amic em va dir que aquest llibre el comprava molta gent de parla anglesa perquè, com que és bilingüe, els interessava com a antologia.

     

    El 1994 van sortir alguns poemes vostres a Catalan Review, que vau traduir vós mateixa. Ho heu fet sovint, això d’autotraduir-vos ?

    Sí, sempre m’estimo més fer jo mateixa les traduccions a l’anglès o al castellà de la meva pròpia obra i he rebut algun elogi d’Adrienne Rich que m’ha complagut molt. Aquest any, però, ha sortit Antología (Los Libros de la Frontera) en què Neus Aguado m’ha traduït alguns poemes que ella mateixa havia seleccionat.

     

    Claudio Magris ens diu que el traductor és alhora còmplice i rival de l’autor. Què en penseu?

    Còmplice, sí que en sóc, però no pas rival, perquè la meva manera de traduir no és fer versions, sinó que tracto de ser molt fidel, que no vol dir literal. Ho passo pel meu sedàs, però per captar-ne tot el significat, i això no és treballar en contra de l’autor sinó amb l’autor.

     

    MIRANT ENDINS. SYLVIA PLATH

     

    Penseu que el fet de traduir poesia, de traduir altres veus femenines, especialment la de Sylvia Plath, que coneixeu tan bé, la poètica de la qual deveu tenir tan interioritzada, us ha influït a l’hora d’escriure la vostra pròpia obra poètica?

    Jo ja havia escrit el meu primer llibre quan vaig conèixer aquestes autores que he anat traduint. Quan vaig descobrir Sylvia Plath, vaig veure confirmat el que ja pensava sobre la poesia. A més, penso que el meu estil no ha canviat gaire al llarg de la meva trajectòria com a poeta.

     

    Us devem la recepció en llengua catalana de diversos autors de llengua anglesa, entre els quals destaca Sylvia Plath. La vostra primera traducció de Sylvia Plath va ser publicada l’any 1985 (Arbres d'hivern), però quan va començar la vostra relació amb l’obra de Sylvia Plath? 

    Va ser en un viatge que vaig fer amb la meva amiga Sheila Waldeck a Anglaterra, a finals dels anys 70. Vam anar a Bristol a visitar el poeta i professor Toni Turull, ens va parlar de Plath i em va regalar Winter Trees, que em va agradar molt: per primera vegada veia corroborada, a través dels seus poemes i els seus diaris, la meva manera d'entendre la poesia, perquè ella també dóna molta importància al pes de la paraula.

     

    I quan vau decidir-vos a traduir-la?

    Vaig proposar-ne la traducció en català a Edicions del Mall i, quan em van dir que sí, m’hi vaig posar.

     

    Deu anys més tard, l’editorial Columna us publica dues traduccions més de Sylvia Plath: Tres dones (1993) i Ariel (1994). Això vol dir que és una poeta que coneixeu molt bé i que us agrada especialment. Aquestes tres traduccions de Plath van ser encàrrecs o van ser propostes que vau fer a les editorials vós mateixa?  I si va ser així, us va ser gaire difícil?

    Les meves traduccions de poesia gairebé sempre han estat propostes, i, en general, no m’ha estat gaire difícil trobar editor. Potser la que em va costar més va ser l’antologia Cares a la finestra, perquè en aquell moment als editors els semblava que era un llibre només de dones i, paradoxalment, és per això que després va tenir tant d’èxit.

     

    Pel que fa a Ariel, ben aviat sortirà una segona versió amb l’ordre que Sylvia Plath va escriure els poemes, i no la versió que el seu marit Ted Hughes va donar al món, quan ja feia dos anys que havia mort. Com us va arribar a les mans aquesta versió anglesa original dels poemes que Sylvia Plath va escriure els últims sis mesos de la seva vida?

    Aquesta versió la vaig aconseguir, evidentment, després d’haver traduït l’Ariel que va publicar Columna el 1994. Es pot trobar a Collected poems, llibre que reuneix l’obra poètica completa de Plath, i on Hughes elabora unes llistes, any per any, amb notes, en les quals apareix l’ordre de la col·lecció de poemes, intitulat “Ariel” que ella va preparar.

     

    Per què és tan important, en aquest cas, l’ordre en què van ser escrits els poemes d’Ariel and other poems?

    Demostra la intenció de la poeta i es recuperen uns poemes que potser Ted Hughes va preferir no posar perquè corresponen a l’època més difícil de la seva relació. Sylvia Plath va tenir una vida molt curta i una personalitat forta i apassionada.

     

    I com és que vau decidir tornar-la a traduir i a publicar?

    Perquè tant Ariel com Arbres d’hivern són llibres molt difícils de trobar i al mateix temps jo ja tenia la idea de traduir Crossing the water. És a dir, vaig voler publicar els poemes que va escriure Plath a partir de 1960, que correspon a la seva època més forta. En pensar a fer aquesta reedició vaig creure convenient publicar Ariel tal com Sylvia Plath l’havia pensat. Aquest nou llibre consta, de primer, d’Ariel tal com Plath el volia  publicar, després hi ha Arbres d’hivern sense algun dels poemes i Travessant l’aigua, i al final de tot hi poso Altres poemes, uns deu o dotze, que són inèdits, que no han sortit mai en forma de llibre enlloc, fora de Collected poems.

     

    Per fer aquesta nova versió de Ariel, heu seguit la versió anglesa de 2004 (Ariel. The Restored Edition)?

    No, perquè jo tot això ja ho tenia fet des de molt abans. Fins i tot ja havíem demanat el permís a l’editorial Faber and Faber i em va estranyar que tardessin a respondre. Ara penso que segurament van trigar perquè volien que sortís aquest llibre a Anglaterra. Llegir aquest llibre m’ha servit, tanmateix, per donar-me alguna idea del per què i del com va anar tot.

     

    N’heu traduït també el pròleg de Frieda Hughes, la filla de Sylvia Plath, i les notes i les transcripcions que hi apareixen?

    Això encara no ho hem demanat, i no crec que ho fem. Potser en faré alguna citació en el pròleg que penso escriure per explicar el perquè d’aquesta tria.

     

    La poesia de Sylvia Plath no és fàcil de llegir. Com més coses sabem de la vida i  personalitat, més se’ns aclareix?

    No necessàriament. Els poemes de Plath són poemes molt forts per ells mateixos. Els poemes t’han de causar impacte i saber més coses sobre l’autora, potser t’explica més un poema en particular, però no et farà agradar més la seva poesia, no millora els seus poemes.


    En la poesia de Sylvia Plath hi ha un munt de significats secrets. Com heu resolt aquest punt?

    En tenir els poemes al davant, m’adono que, tot i la complexitat de la seva poesia, en buscar el significat profund de cada paraula, cenyint-me a cadascuna vers per vers, la labor se'm simplifica d'una manera extraordinària. Així, a més de ser molt fidel al text, aconsegueixo una cadència més semblant a l'original, que és el que em proposo. A Sylvia Plath li dec haver-me adonat de tot el que he anat explicant, i m’ha servit molt en les nombroses traduccions de poesia que he fet després, especialment amb les vint poetes del segle XX de la meva antologia Cares a la finestra, perquè això ha facilitat que pogués aconseguir, en la mesura que és possible, el timbre característic i diferent de la veu de cada una.

     

    Us sabem bona coneixedora del món de Sylvia Plath i, per tant, de l’obra del seu marit, el també poeta Ted Hughes. No us ha passat mai pel cap de traduir-ne alguna obra? 

    No, mai. Té un estil diferent, i la veritat és que en aquest assumpte sóc una mica partidista. Considero que Hugues no va fer-se càrrec de les dificultats de Sylvia Plath, que quan va ser mare volia conjuminar la vida normal al camp amb els nens i la poesia i els sentiments. És clar que patia una malaltia depressiva, però penso que això no s’ha tingut en compte d’una manera neutra i s’ha tractat de culpabilitzar-la, de donar-li un caire de persona desequilibrada, cosa que no passa quan es tracta d’un home, que encara fa una certa gràcia que en sigui.

     

    I potser de Frieda Hughes, filla dels dos escriptors i poeta ella mateixa?

    No la conec, però sí que m’agradaria llegir-la per veure si val la pena de traduir-la.

     

    Ens podríeu dir en què va consistir la col·laboració de Mireia Mur en la traducció d'Ariel, és a dir, com us vau repartir la feina?

    Quan vaig anar a Edicions del Mall per oferir-me per traduir Arbres d'hivern, Mireia Mur, que hi treballava, traduïa Ariel, amb una certa dificultat perquè, de vegades, Plath costa de traduir, no és una poeta fàcil. Finalment, vam acabar plegades aquesta traducció, però, en tancar aquesta editorial no va ser publicat fins al l994 per una altra editorial, Columna. Va ser poc després que el poema per a tres veus "Tres dones", inclòs a Arbres d'hivern, fos posat en escena per l'actriu Lluïsa Mallol, entusiasta i bona coneixedora d'aquesta poeta.

     

    Igualment, pel que fa a la traducció de Cartas a mi madre (1989) amb la vostra filla, Mireia Bofill?

    Va ser un encàrrec que va rebre ella i m’ho va proposar perquè va pensar que m’interessaria molt, tractant-se de Sylvia Plath. Jo vaig traduir-lo i ella, que sí que tradueix al castellà, va fer-ne revisió.
    Sabeu per què no han estat traduïts al català els diaris de Sylvia Plath?

     

    Això és una altra cosa que m’agradaria traduir, encara que potser no sencers, perquè són molt llargs i es refereixen a temes molt diferents, i a un món més llunyà. Tanmateix, crec que hi ha reflexions sobre aspectes literaris, sobre el fet d’escriure i sobre l’univers de la dona que són molt interessants.

     

    I la correspondència amb la seva mare, que vós heu traduït al castellà amb la vostra filla?

    No sé per què no s’ha traduït al català, i trobo que és una llàstima perquè és un llibre bonic. Potser ho proposaré a algú, m’agradaria traduir-lo i que es publiqués.

     

    The Colossus, l'únic llibre de poesia que Sylvia Plath va publicar en vida, i Collected Poems, que Ted Hughes va publicar el 1981, no han estat mai traduïts al català. Què en penseu, d’aquest fet?

    No vaig voler traduir The Colossus perquè penso que el va escriure encara sota la influència del marit, seguint més els cànons, i no té tanta força com el que la seva filla anomena els “Ariel poems”. Quant a Collected Poems, que conté tots els poemes de Sylvia Plath, en aquesta nova versió meva, n’hi surten uns quants que encara no s'havien traduït.

     

    RES NO ÉS DEL TOT SI NO ES PUBLICA

     

    En la vostra activitat com a traductora, quants encàrrecs editorials deveu haver rebut?

    En prosa, gairebé tot, però no pas així en poesia que, en realitat, han estat propostes meves.

     

    Als anys 60, just a l’inici de la vostra carrera literària, la prohibició de publicar en català havia començat a afluixar. Us va ser gaire difícil publicar les vostres obres o les traduccions al català?

    No, perquè jo amb la censura no vaig tenir-hi cap contacte. He tingut la sort que no m’ha estat difícil publicar però tampoc no he tingut la mania de publicar. El 1963, Joaquim Horta em va editar el primer llibre, Vida diària, que va agradar molt a Joan Oliver i que va tenir força èxit tot i que era una poesia molt lliure. Després, vaig passar divuit anys sense publicar. Continuava escrivint, fent traduccions, acabant la carrera però sense cap afany per publicar.

     

    Us heu trobat amb les mateixes dificultats per publicar traduccions que a l’hora de publicar la vostra obra pròpia?

    He tingut la sort que no he trobat mai gaires dificultats per publicar i penso que això ha estat, en part, gràcies a les traduccions perquè, com que no me les han pagades gaire bé, alguna vegada els demanava que em publiquessin alguna obra meva; així va ser, per exemple, amb l’editorial Columna.

     

    Suposem que les tres primeres traduccions al castellà van ser encàrrecs, oi?

    Sí, van ser encàrrecs. Coneixia gent que treballava en aquestes editorials i sabien que jo traduïa.

    Quina relació heu tingut amb cada una de les editorials on heu publicat les vostres traduccions? Podem començar per l’editorial Molino, per exemple, on vau traduir un parell d’obres: el 1965, Un gat al colomar, i el 1985, Sang a la piscina.

    Només hi vaig tenir una relació comercial, però molt bona. Em van insistir molt perquè continués traduint per a ells, però jo vaig cometre l’error de considerar Agatha Christie d’un gènere menor, quan en realitat és una escriptora molt bona.

     

    Ens heu dit que Carles Pi-Sunyer i Joan Oliver van elogiar les vostres traduccions d’Agatha Christie. Què ens podeu dir d’aquests treballs?

    Com acabo de dir, em sap greu d’haver considerat d’un gènere menor el que escrivia Agatha Christie. No hauríem de tenir cap parti pris perquè, si diuen que aquestes novel·les estan ben traduïdes, és perquè l’autora escriu molt bé i així és molt fàcil traduir.

     

    El 1965 surt publicada a l’editorial Proa la traducció de Sota la xarxa de l’escriptora irlandesa Iris Murdoch. Com va anar?

    M’ho van demanar i és un  llibre ben bonic. Encara no sé com podia fer tantes coses alhora en aquell temps, mentre estudiava i feia classes. A més, era traduir de manera força rudimentària, amb una màquina d’escriure. Després em van demanar de traduir i, em sembla que fins i tot vaig arribar a cobrar, una altra obra d’aquesta autora El mar, el mar, que finalment no es va publicar.

     

    Vau escriure un pròleg per a aquesta traducció. Què en penseu del fet que el traductor no es limiti només a traduir?

    Vaig trobar que era una personalitat ben interessant i penso que un traductor literari no cal que sigui escriptor però, almenys, sí que li ha d’agradar llegir i hauria d’estar ficat en el món de la literatura.

     

    El 1971 va sortir la traducció de El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman a Edicions La Sal. Com va anar?

    Em va agradar molt traduir-lo i és un llibre que va quedar molt bonic.

     

    El 1977 va aparèixer la traducció de Il·lusions de Richard Bach, a l’editorial Vergara, oi?

    Hi vaig tenir una relació molt esporàdica: només hi vaig publicar dues traduccions. Va ser per mitjà de la meva amiga Roser Bru que viu a Xile. Quan jo començava a traduir, algú de l’editorial Vergara que ella coneixia li va demanar si sabia d’algú que pogués traduir Los infiernos del alma de Joyce Howard, que va sortir-hi publicat el 1962.

     

    I pel que fa a l’editorial Columna, hi heu publicat traduccions de dues obres d’E. M. Forster, Maurice i El viatge més llarg, i de dues obres de Sylvia Plath, Tres dones i Ariel.

    Hi vaig tenir una relació que va començar més aviat efusiva, amb Àlex Susanna, però que es va anar refredant. Sota aquest segell editorial he publicat dues obres meves i quatre traduccions: aquestes dues d’E. M. Forster, el 1987 i el 1988 (van ser propostes que em van interessar, tot i que ara veig que aquest autor té un estil una mica passat de moda i això es nota en els llibres) i dues de Sylvia Plath, uns anys més tard, el 1993 i el 1994.

     

    El 1985 surt la traducció d'Arbres d'hivern de Sylvia Plath a Edicions del Mall.

    Maria-Mercè Marçal, que en va ser cofundadora, me n’havia parlat i jo m’hi vaig oferir, perquè volia traduir Arbres d’hivern de Sylvia Plath, que m’agradava molt. Va sortir el 1985 i, malauradament, l’editorial va plegar el 1991.

     

    El 1993 apareix a l’editorial AUSA de Sabadell la vostra antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.

    La idea va sorgir arran de comprovar la poca presència que tenia la poesia escrita per dones en el món literari i cultural. L’abril de 1992, en el marc del Congrés Mundial del PEN que es va fer a Barcelona, vam preparar el recital Paraula de Dona i jo vaig pensar que estaria bé que preparéssim una antologia de poetes estrangeres i, aleshores em vaig posar a buscar i a consultar antologies de dones. Vaig tenir el suport de molta gent però, com ja he dit abans, ho vaig decidir tot jo. Tenia gairebé feta aquesta antologia de poetes de llengua anglesa però no trobava editor, i va ser Maria Àngels Anglada, que ja hi havia publicat, qui em va parlar de l’editorial AUSA. Albert Estrada, propietari i director de l’editorial es va arriscar i em va donar carta blanca. Em va dir que li donés la feina feta, que ell s’encarregaria de l’edició. N’estic molt satisfeta.

     

    La traducció d'Atlas d'un món difícil d’Adrienne Rich va publicar-se a Edicions de la Guerra, de València, el 1994.

    És l’única vegada que, en poesia, m’han demanat a mi que fes una cosa, que no he estat jo qui m’oferís. En el primer contacte que vaig tenir amb Vicent Berenguer em va preguntar si tenia alguna traducció i així vam publicar Atlas d'un món difícil d’Adrienne Rich. L’autora m’havia enviat aquest llibre perquè volia que n’inclogués algun dels poemes a l’antologia Cares a la finestra. Em va agradar molt el llibre, però li vaig dir que no podria ser perquè ja estava tancada i a més, jo pensava que aquests poemes no lligaven gaire amb el conjunt de la temàtica de l’antologia i que es mereixien ser publicats íntegrament.

     

    El 1995 surt Poemes, una selecció de Dylan Thomas, a Cafè Central.

    Va ser una proposta de Cafè Central. Amb Antoni Clapés sempre hi ha hagut molt bona relació i, si no hem fet més coses junts, ha estat per manca de temps. Tinc alguns poemes més traduïts d’aquest autor que m’agradaria aplegar i publicar, però em sembla que hi ha alguna dificultat per aconseguir-ne els drets.

     

    I amb l’editorial Grijalbo, quina relació hi vàreu tenir?

    Quan començava a traduir, l’any 1964, va sortir La batalla de Berlín d’Andrew Tully però, com que tot el que publicaven era en castellà, no em va interessar gaire i no hi vaig tenir relació fins que el 1989 hi apareix una altra traducció meva de Sylvia Plath, Cartas a mi madre, amb la meva filla, Mireia Bofill. Va ser perquè ella treballava per a Grijalbo i, com que sabia que a mi m’interessava molt Sylvia Plath, i ella tenia molta feina, em va proposar que jo el traduís i que ella en faria la revisió del castellà.

     

    I amb l’editorial Seix Barral?

    Va ser al començament, l’any 1963, que hi vaig publicar una sola traducció en castellà, Mi padre Charlie Chaplin de Charles Chaplin, Jr. y N y M. Rau, i gairebé no recordo com van ser les relacions.

     

    Un altre treball vostre, Polifonia en dotze veus, va sortir publicat el 1993. Com va ser?

    Poetes i escriptors del PEN Club Internacional de diverses nacionalitats ens vam aplegar a Palma i, amb motiu de la lectura de poemes que vam fer, la Caixa de Balears “Sa Nostra” i la Universitat de les Illes Balears van editar aquest llibret dins la col·lecció “Poesia de Paper”. Recull diverses traduccions meves de l’anglès i a l’anglès.

     

    L’última traducció vostra que ha aparegut és Totes aquelles guerres de Gloria Montero, l’any 2000, a l’editorial Meteora.

    Es va publicar l’any 2000 però em sembla que l'havia traduït bastant abans. No hi vaig tenir gaire relació, amb l’editorial, perquè van tractar sobretot amb la mateixa autora, que és qui va buscar-la i es va encarregar de tot.

     

    Com va ser que vau traduir Salvador Espriu  (Three Sorores i Mariàngela the Herbalist) i Mercè Rodoreda (My Cristina, The Blood i El Carrer de les Camèlies [fragments]) el 1967 ?

    L’Instituto Nacional del Libro Español em va demanar que traduís tots aquests contes perquè volien promocionar i difondre aquests autors catalans.

     

    Què ens podeu dir de la traducció que vau fer a principi dels setanta, Subjecte/Subject de Lluís M. Xirinacs, i que no ha vist mai la llum?

    Era quan es parlava de promoure aquest autor per al premi Nobel de la pau. A Xirinacs no el vaig arribar a conèixer mai, però recordo que, quan van afusellar Puig Antich el 1974, vam fer un viatge a Egipte gràcies a aquesta traducció, que també he perdut, i que l'Editorial Joventut em va pagar molt bé.

     

    Heu traduït molt més del que heu publicat. Ens podríeu parlar de les traduccions que encara no coneixem?

    Entre les més importants hi ha les traduccions fetes per a l’antologia de poesia anglesa amb Sheila Waldeck (Auden, MacNeice, Stephen Spender, Dylan Thomas, etc.) que ja he esmentat, i les de la Fira Internacional del Llibre Feminista que vaig fer amb Neus Aguado; també tot allò que vam fer per al congrés internacional del PEN. A part d’això, tinc molta quantitat de traduccions de diverses autores que m’han interessat, com ara Elizabeth Bishop, que sí que van ser publicades per alguna revista universitària, i que no sé si tindré ganes o forces per poder publicar-les. Algunes les he perdudes a causa de la vida tan agitada que he dut sempre. Finalment, també hi ha algunes traduccions meves a l’anglès, que vaig fer per al PEN a Mallorca.

     

    I què en penseu fer, de totes aquestes traduccions que encara no heu publicat? Heu pensat mai a publicar-les?

    M’agradaria poder publicar-ne algunes, però aquí sí que necessito l’ajuda d’algú. Perquè si no es publica, és com si no existís. Potser amb la meva amiga de tants anys, Sheila Waldeck, podríem tirar endavant aquesta antologia que vam començar els anys 60 i que acabo d’esmentar, i amb Neus Aguado tot allò que vam fer de la Fira Feminista. Podríem dir que el que he publicat és només la punta de l’iceberg. 

     

    Extret de “Montserrat Abelló, passió per traduir”, de M. Elena Carné; un fragment d’aquesta entrevista és al núm. 14 de Quaderns, any 2007: www.raco.cat/index.php/QuadernsTraduccio/issue/view/5881/showToc

     

    happy birthday