Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    PERFIL BIOGRÀFIC DE MONTSERRAT ABELLÓ

    PER M. ELENA CARNÉ

    ma bio

     

    Montserrat Abelló i Soler va néixer a Tarragona l’1 de febrer de 1918. Va viure uns quants anys de la seva infantesa i adolescència en diferents indrets de fora de Catalunya –Cadis, Londres, Cartagena–, seguint els desplaçaments del seu pare, que era enginyer naval. Va cursar el batxillerat a l’Institut Tècnic Eulàlia de Sarrià i a l’Institut Maragall. El 1935 entrà a la Facultat de Filologia i Lletres i Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Passà la guerra civil a Barcelona, ensenyant anglès a l’Institut Salmerón i fent, entre altres moltes coses, d’intèrpret d’alguns membres de les Brigades Internacionals.
           El gener de 1939, dies abans que les tropes franquistes entressin a Barcelona, fugí amb el pare a França i d’allà a Anglaterra. Després d’un any i mig a Londres, on treballava en un centre d’ajut als refugiats i participava activament en grups estudiantils –i on va viure l’inici de la II guerra mundial–, marxaren cap a Xile, perquè el seu pare havia estat contractat per reflotar un dic al port de Valparaíso. Allà coneix el seu marit, Joan Bofill, entre els nombrosos exiliats catalans (hi havia escriptors i traductors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Xavier Benguerel o C. A. Jordana). A Valparíso, primer, i després a Santiago, treballà, reprengué els estudis d’anglès i assistí a un taller literari amb la seva amiga Rafaela de Buen, nora de C. A. Jordana. Van tenir tres fills, Mireia, Miquel i Fernando, i s’hi passaren vint anys, fins al 1960, que retornaren a Barcelona.
           En els anys següents, va escriure poesia i va fer de professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC fins a la seva jubilació, i començà a traduir, sobretot prosa i per encàrrec (Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, etc.). És quan es va jubilar, però, que començà a traduir més seguidament –i ja no per encàrrec–, sobretot poesia. A 57 anys acabà la carrera de Filologia anglesa que havia començat durant la guerra (amb professors com Carles Riba o Joan Mascaró). S’especialitzà en l'estudi comparat de la fonètica anglesa i catalana i les possibilitats d'aplicació a l'ensenyament. El manual que va fer conjuntament amb Josep M. Jaumà Our English friends reflecteix una part dels seus estudis. No ha deixat mai d’escriure poesia, des que va publicar el primer llibre de poemes, Vida diària, a quaranta-cinc anys, el 1963, de la mà de l’amic d'exili Joan Oliver, fins a l’últim, Memòria de tu i de mi, que és de 2006.
            La seva llarga carrera, de gairebé quaranta-cinc anys, abasta diferents gèneres, interessos i activitats. Així doncs, Montserrat Abelló ha combinat la poesia (deu títols a hores d’ara), amb la traducció i l’ensenyament de la llengua anglesa. Una part important de la seva energia creativa l’ha consagrada a la traducció de poesia, en la qual troba la seva forma d’expressió. L’obra de traducció d’Abelló, que arriba als vint-i-cinc títols, ha suposat la vinculació de la cultura catalana actual amb la poesia en llengua anglesa del segle XX. Li devem no solament la recepció en llengua catalana de Sylvia Plath (entrà en el món editorial català el 1985, amb Arbres d'hivern), sinó també la d’altres poetes d’expressió anglesa, provinents de tres continents, moltes encara vives, com Adrienne Rich, Margaret Atwood, Alice Walker... que formen part de l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX.
           El 1992, arran del congrés internacional del PEN que es va celebrar a Barcelona, va col·laborar amb Maria-Mercè Marçal en la creació del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN, des d’on ha treballat per a la divulgació d’altres literatures i ha participat en múltiples actes literaris i d’homenatge a escriptores com Anna Murià, Maria Antònia Salvà o Maria Dolors Orriols.
           D’altra banda, el 1998 i 1999 participà en els cicles de conferències “Cartografies del desig” i “Memòria de l’aigua” (posteriorment publicades en llibres), que impulsà el Comitè d’Escriptores del Pen Club català. El 1999, preparà, juntament amb Neus Aguado i Lluïsa Julià, l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX.
           Volem destacar també les seves participacions en diverses jornades o seminaris, com ara el primer encontre de creadors “Llengua abolida”, celebrat a Lleida el 1999, que aprofundia en l’anàlisi de la poesia i de l’obra de l’admirada Maria-Mercè Marçal. En aquesta conferència, Montserrat Abelló va tractar, precisament, la relació entre l’obra de Marçal i la poesia d’algunes poetes traduïdes per Abelló. El 2000 va intervenir en el VIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya (que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i que se celebra a Vilanova i la Geltrú), amb la comunicació "Com he traduït Sylvia Plath?", on exposa reflexions sobre la traducció de l'obra d'aquesta autora. O, més recentment, la seva participació al Congrés “Les malíssimes. Bruixes, sensuals i creadores” que es va celebrar a València el desembre de 2006.
           Participa encara amb assiduitat i arreu en lectures poètiques de la seva obra o la d’altres poetes, com l’homenatge recent a Jordi Sarsanedas a l’IEC, o el viatge a la Fira del Llibre de Leipzig (avantsala de la de Frankfurt, a la tardor), on participà en els actes que l’Institut Ramon Llull ha programat aquest 2007 pertot Alemanya per fer conèixer la nostra literatura i la nostra cultura.
           La seva feina ha estat reconeguda i ha rebut molts i diversos premis i distincions, tant pel seu vessant de poeta com pel de traductora, com ara el premi de la Crítica Serra d'Or de poesia per Dins l'esfera del temps (1999), el Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia (2003) i de traducció (2007), el premi de Cadaqués-Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica (2003) i el premi Lletra d'Or del mateix any per Al cor de les paraules. (Obra poètica 1963-2002). El 1998 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya “per la qualitat de la seva obra poètica, per la seva destacada tasca com a traductora al català de poesia anglesa del segle XX i pel seu dilatat combat com a feminista, amb el qual ha contribuït al progrés del nostre país”. El 2005 la Universitat de Vic li va retre homenatge durant les IX jornades de Traducció, que van acollir el primer Congrés Internacional sobre Gènere i Traducció. L’octubre de 2006 va oficiar com la poeta d'honor en el 6è Festival de Poesia de Sant Cugat.
           Els seus poemes han estat musicats per Txiki Berraondo (1980) o Mariona Sagarra (2007) i algunes de les seves traduccions també han estat escenificades, com ara Tres dones (Un poema a tres veus) de Sylvia Plath, amb les actrius Lluïsa Mallol, Marta Millà i Francesca Piñón (direcció de Calixte Bieito), o Cares a la finestra. Poesia anglesa feta per dones del segle XX (direcció de Magda Puyo). S’han fet lectures dramatitzades, dirigides per Araceli Bruch i amb l’actriu Lluïsa Mallol, de Digueu-me el meu nom (Plath, Rich i Sexton) dins el cicle “Cartografies del desig”, i Una fascinació: Maria Oleart i Anaïs Nin, dins el cicle “Memòria de l’aigua”.

     

     

    POETA

     

    Visc i torno / a reviure / cada poema, / cada paraula.
           Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades.

    Montserrat Abelló, El blat del temps

     

    Tot i que Montserrat Abelló no publica la primera obra, Vida diària, fins al 1963 a Barcelona, ja havia començat a escriure quan feia temps que era a Xile, on havia tingut contacte amb autors com Pablo Neruda o els també exiliats Xavier Benguerel i Joan Oliver. Va ser aquest últim, amic de l’exili, precisament, qui l’animà a publicar-lo a l’editorial de Joaquim Horta, i la va presentar amb un pròleg, en uns moments en què com diu Oriol Izquierdo “La veu de Montserrat Abelló devia resultar, per motius diversos, sorprenent en aquell context cultural català, encara tan masculí i tan poc obert, dels primers seixanta.” (2002, 11). Llegim en l’esmentat pròleg de Joan Oliver:

     

    Per tot allò que hi trobo, penso que la lírica de la Montserrat Abelló aporta un accent i una actitud distints al petit concert de la nostra poesia femenina. És un cant que escau al nostre temps: no és esplendorós, ni retòric ni crític, ni somnífer, somnífer no de son, sinó de somni. No fuig d'estudi ni ens pinta la cigonya. (1963, 11)
                                                                        
           No és fins al cap de divuit anys que apareix el seu segon llibre: La Sal, Edicions de les Dones, reedita, el 1981, Vida diària, afegint al volum un nou poemari de l'autora: Paraules no dites. El llibre va ser prologat per Marta Pessarrodona i il·lustrat amb sis dibuixos de la pintora i amiga de l’exili xilè, Roser Bru. L’aparició d’aquest llibre va rebre els comentaris a la premsa de dues lectores, Maria Àngels Anglada (1982) i Maria Cinta Montagut (1982), i va propiciar els contactes amb els cercles literaris i la relació amb altres escriptores.
           El 1986 va publicar, a Columna, el tercer llibre d'obra pròpia, El blat del temps, amb pròleg de Maria Àngels Anglada, qui, tot destacant la musicalitat dels seus versos, ens diu: “[...] sembla, realment, que tingui els mots tan amanyagats, que li canten a les mans –als poemes– sense cap esforç aparent.” (1986, 11). Entre la crítica que va merèixer aquesta obra, destaca el comentari de Neus Aguado (1987) i el de David Castillo (1987).
           Posteriorment, el 1990, Columna va editar un altre recull de poemes: Foc a les mans, prologat aquesta vegada per Maria-Mercè Marçal, que contextualitza la poesia d’Abelló en relació a la poesia catalana escrita per dones i afirma: "És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes.” Olga Xirinacs (1990), Vicenç Llorca (1990) i Neus Aguado (1991) en van fer la ressenya a la premsa.
           El 1995 publicà dos llibres de poemes: L'arrel de l'aigua, a Edicions de la Guerra de València, que va merèixer la crítica de David Castillo (1996), i la plaquette Són màscares que m'emprovo..., una suite de vuit poemes, a Cafè Central.
           Ja amb vuitanta anys, el 1998, publicà a Proa el poemari Dins l'esfera del temps. Amb il·lustracions de Roser Bru a la coberta, aquest llibre va merèixer comentaris crítics de Xavier Cortadellas (1998), de Valentí Puig (1998), de Lluïsa Julià (1999), de Sebastià Alzamora (1999) i de Ponç Pons (1999).
           Més recentment, el 2002, Montserrat Abelló ha reunit la seva obra poètica en un únic volum: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, editat i prologat per Oriol Izquierdo i publicat per l'editorial Proa el 2002. El títol d’aquest volum d’obra completa que aplega prop de quatre dècades de producció poètica, prové, com la majoria dels seus títols, d’un vers seu. Amb una suite de dibuixos de Roser Bru, creats expressament per a aquesta edició, el volum es complementa –en una secció final, Altres veus– amb una petita selecció de set poemes d’altres autores traduïdes al català per Abelló (May Sarton, Alice Walker, Margaret Atwood, Anne Sexton, Susan Griffin, Adrienne Rich i Sylvia Plath) i d’una traducció a l’anglès d’un poema de Maria-Mercè Marçal, així com també la reproducció en apèndix dels pròlegs que van acompanyar els quatre primers llibres de Montserrat Abelló.
           El 2006 aparegué, amb pròleg de Feliu Formosa i editat a València per Denes, l’últim poemari d’Abelló, fins ara, Memòria de tu i de mi, que ha merescut els comentaris crítics, entre d’altres, de Sam Abrams o de Francesc Parcesisas.
           La seva obra ha estat inclosa en nombroses antologies poètiques: International Voices, Catalan Poets. Poetry Canada (1990), Survivors = Supervivents (1991), Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999), Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), Antologia de poesía catalana femenina (2003), Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1975-2000). Mostra poètica (2003), Antoloxia poètica. Poesia antologia, Antologia poética (1990-2003) (2004), 21 escriptores per al segle XXI (2004). Cada còdol de la gleva. Veus arreu del món/Every pebble on the pebble bed. Voices from around the world (2005) o Contemporary Catalan Poetry (2005).
           De la poesia de Montserrat Abelló, s’han escrit moltes coses des que el 1963 Joan Oliver li va prologar el primer llibre, Vida diària, fins ara que Feliu Formosa li ha prologat l’últim, Memòria de tu i de mi. Potser paga la pena per acabar aquest breu repàs de l’obra de creació d’Abelló, retenir-ne el que ens diu Oriol Izquierdo, bon coneixedor de la seva obra, en el pròleg del volum d’obra completa:

     

    El lector i la lectora tindran ocasió, doncs, de reconèixer la rara maduresa ja inicial que Oliver remarcava en els primers versos, i la cohesió del conjunt de l’obra, indiscutible malgrat l’evolució que es pugui assenyalar en el tractament dels motius temàtics o per raó de la biografia de l’autora, tan present en els versos i alhora amb una presència tan despullada de l’anècdota. Perquè diríem que un dels trets més peculiars de l’aventura poètica d’Abelló és aquesta unitat: com si el seu univers poètic hagués cristal·litzat abans de començar a ser escrit, i després, durant tota una vida, durant més de trenta-cinc anys, l’autora l’hagués anat desgranant i materialitzant amb paraules. Simplement, amb simplicitat. No ens trobem davant una proposta que vessi lirisme formal o temàtic. La poesia de Montserrat Abelló troba en la subtilitat, en la delicadesa, en la proximitat, les arrels més riques. És una poesia sentida. Amb l’oïda tant com des del sentiment. És una poesia de combat, però des de les paraules menudes i les realitats petites. Vet aquí la força de la fragilitat. (2002, 28-29)

     

    TRADUCTORA 

     

    Montserrat Abelló és conscient de la importància del llegat literari d’altres cultures per a l’enriquiment i l’evolució de la pròpia, i del pes que hi té; d’aquí la seva voluntat de fomentar la traducció de poetes i de tradicions literàries, en aquest cas, la femenina i anglosaxona, que de ben segur han contribuït a ampliar l’horitzó de les nostres lletres. És important, doncs, la feina de modernització i d’enriquiment de la llengua, que així se’n beneficia i es renova. Arenas i Škrabec (2006, 35) apunten en el seu informe sobre l’estat de la traducció literària en català que “la traducció és considerada un impuls que pot fer germinar noves sensibilitats i obrir nous espais dins la creació en la pròpia llengua”. Aquestes autores destaquen també que:

     

    Encara hi ha traductors amb nom propi a Catalunya, però com acostuma a passar en el món de les lletres, la reputació se l’han hagut de guanyar amb el propi treball individual i els mèrits acumulats. Tradicionalment, Catalunya ha comptat amb molt bons traductors literaris, majoritàriament escriptors o professors universitaris. No hem d’oblidar les dificultats que va tenir durant el segle XX la llengua catalana per establir-se com una llengua moderna i àgil. En aquest context, la traducció literària era considerada no només com el vehicle per apropar-se a noves cultures, sinó també com una manera eficaç de crear i enriquir la pròpia llengua literària. El mecanisme d’incorporació d’obres estrangeres al català era sovint l’interès personal i literari del mateix traductor, que en començava la traducció i posteriorment l’oferia a l’editorial. (2006, 37-38)

     

    Perquè traduir és una altra de les passions de Montserrat Abelló:

     

    Per a mi traduir poesia és un plaer, una altra manera de llegir; és una feina molt gratificant que, encara que de vegades no és remunerada, em produeix molta satisfacció i prestigi a mi mateixa: com aquell que fa una labor i veu que li surt bé. M’agrada anar resolent els petits reptes que em posa la traducció de poesia. (Carné 2007, en premsa.


           Podríem aplicar a la vocació traductora de Montserrat Abelló –un exercici de reescriptura, al capdavall–, les paraules que Miquel Desclot dedica a Marià Manent, quan diu: “l’obra poètica traduïda de Manent sembla sorgir d’una necessitat personal completament comparable a la necessitat que propicia la naixença d’un poema original. La qual cosa, en conseqüència, equipara els resultats de la traducció als de la mateixa creació personal.” (1988, 39)
           A l’hora de destacar l’alt grau d’implicació d’Abelló en la seva vessant de traductora (les moltes hores que ha esmerçat en la traducció de poesia, sobretot), trobem adients les paraules de Josep Marco:

     

    qui tradueix? [...] Allò que pretén esbrinar la pregunta en qüestió és fins a quin punt els creadors literaris s’impliquen en les tasques de traducció i no les menyspreen, ja que el grau d’implicació serà un índex del prestigi social de la traducció i, consegüentment, del lloc que ocupa la literatura traduïda dins del sistema literari globalment considerat. (2000, 31)
                                                                                                              
           I aquest és, precisament, el cas d’Abelló quan ha traduït poesia, que n’ha estat gairebé sempre la iniciadora del projecte, i molt especialment en el cas d’aquesta antologia de la qual parlem en aquest treball, en què Abelló expressa la seva necessitat d’expressió personal particular. És gràcies al seu interès incansable, factor essencial a l’hora de poder publicar, que una bona part de les seves traduccions han vist la llum. Hem de dir, a més, que la traductora no ha disposat de precedents: en català no s’havia traduït cap d’aquestes autores anglosaxones. Desclot, parlant de la figura del poeta traductor, destaca: “No, a casa nostra, el traductor de poesia, excepte si treballa per vanitat pura i simple, només pot traduir per una mena de necessitat: la personal interna, en constant i inexorable oposició als interessos econòmics professionals.” (1988, 39)
           Montserrat Abelló, com ja hem dit, va començar a traduir prosa i per encàrrec, al començament en castellà: Los infiernos del alma de Joyce Howard (Vergara, 1962), Aplicación de la Tecnología y Psicología para el hogar y la familia de Maude Williamson i Mary Lyle (Fondo de Cultura Económica, 1963), Mi padre Charlie Chaplin de Charles Chaplin Jr., i N y M. Rau (Seix Barral, 1963), Fail-safe. Límite de seguridad d’Eugene Burdick [et al.] (Martínez Roca, 1963), La batalla de Berlín d’Andrew Tully (Grijalbo, 1964), La llamada del tigre de Keneth Anderson (Juventud, 1982) i Cartas a mi madre deSylvia Plath (amb Mireia Bofill; Grijalbo, 1989).
           En català, i en prosa, destaquen les traducions següents: Sota la xarxa d’Iris Murdoch(Proa, 1965) amb un pròleg seu; dues obres d’Agatha Christie: Un gat al colomar (Molino, 1965) i Sang a la piscina (Molino, 1985); El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman(La Sal, 1971); Il·lusions de Richard Bach (Vergara, 1977); l’estudi preliminar de Magda Bogin a Les Trobairitz: poetes occitanes del segle XII (La Sal, 1983); dues obres d’E. M. Forster: Maurice (Columna, 1987) i El viatge més llarg (Columna, 1988), i Totes aquelles guerres de Gloria Montero (Meteora, 2000).
           És arran del descobriment –de la mà de Toni Turull, al començament dels anys 70– de la poesia de Sylvia Plath, i amb la qual s’identifica, que comença a traduir poesia. S’interessa per les poetes anglosaxones i comença a traduir-ne obres al català: la primera, Arbres d'hivern, amb un pròleg de Marta Pessarrodona (Edicions del Mall, 1985), i l’última, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, amb un pròleg de la traductora (Proa, 2006), totes dues obres de Sylvia Plath. A l’entremig de l’una i de l’altra hi trobem altres traduccions, altres veus que sent properes i que fa seves; les més destacades: Tres dones (Columna, 1993) i Ariel (amb Mireia Mur; Columna, 1994) de Sylvia Plath; l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, amb un pròleg de Montserrat Abelló (AUSA, 1993), Atlas d'un món difícil d’Adrienne Rich, amb un postfaci de Marta Pérez Novales (Edicions de la Guerra, 1994) o Poemes de Dylan Thomas (Cafè Central, 1995).
             Tot i que no s’han arribat a publicar mai, Montserrat Abelló s’encarregà de traduir els textos a l’anglès de diferents esdeveniments literaris celebrats a Barcelona, com ara els de l'espai de poesia de la IV Fira Internacional del Llibre Feminista el 1990, o bé, la primavera de 1992, totes les poesies dels participants a la Festa de la poesia, en el marc del Congrés Mundial del PEN, així com també les del recital “Paraula de dona”, alhora que contribuïa a la difusió de la poesia catalana mitjançant les traduccions a l'anglès dels autors catalans que hi van participar.
           Montserrat Abelló també ha traduït a l'anglès textos de Salvador Espriu: Three Sorores i Mariàngela the Herbalist (INLE, 1967), de Mercè Rodoreda: My Cristina i The Blood (INLE, 1967),d'Alexandre Cirici: Barcelona, City of Art (Teide, 1975), així com poemes de Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal o Olga Xirinacs, (Poetry Canada, XI, 1990; Irish Translators Association, 1991; Caixa de Balears “Sa Nostra” i Universitat de les Illes Balears, 1993), que han contribuït a la difusió de la literatura catalana.
           D’altra banda, Abelló també ha conreat l’autotraducció en diverses ocasions. En destacarem els onze poemes apareguts a Catalan Review, el 1994. Confesa que ha traduït molt més del que ha estat publicat: “Podríem dir que el que he publicat és només la punta de l’iceberg.” (Carné 2007, en premsa)
          De les seves traduccions, com de la seva poesia, i del que han suposat per a la nostra literatura, també n’han parlat diversos autors i autores en nombrosos articles, crítiques i comentaris. La tasca de Montserrat Abelló com a traductora no ha passat desapercebuda i se li ha reconegut la funció important que té en la consolidació i l’enriquiment de la llengua i la cultura catalanes, en haver-nos fet conèixer la poesia de dones poetes de parla anglesa de la literatura universal que, altrament, potser encara serien desconegudes per a molts de nosaltres. Així, Lluïsa Julià escriu que:

     

    La traducció poètica al català, des d'Andreu Febrer fins a Verdaguer, passant per Salvà, Maragall, Carner, Sagarra, Riba, Leveroni, Manent, Villangómez, Marçal i molts altres, tenen aquesta voluntat de crear poesia, no sols de facilitar la lectura de les obres d'altres poetes en la nostra, sinó de renovar i fer créixer la pròpia llengua poètica. (2005, 16)

     

    Amb tot, cal dir que potser ha estat Vinyet Panyella qui ha aprofundit més a l’hora d’estudiar la vessant traductora de Montserrat Abelló:

     

    L’exercici de la traducció ha estat, per a Montserrat Abelló, el de la recerca de les arrels pròpies, és a dir, la recerca de la personalitat, de l’expressió del jo, per mitjà de la creació literària, i d’aquelles que, amb el que Montserrat Abelló denomina “força que podríem anomenar de dona”, han lluitat a favor de la llibertat, de la vida, de la justícia, de l’ètica i del rigor, és a dir, de la qualitat, amb l’obra pròpia. (1998, 50-51)


           I amb la voluntat d’enllaçar aquestes dues vessants de creació literària, la mateixa autora ens diu:

     

    Entre el jo poètic i el jo personal, Montserrat Abelló ha jugat a fer com que s'emprova màscares: les de poeta i les de traductora. [...] El joc de màscares de Montserrat Abelló constitueix un esforç de traducció i de creació que l'escriptora assoleix amb brillant plenitud i que, alhora, configura la globalitat de la seva essència d'escriptora. La traducció i l'escriptura són dues cares d'un mateix mirall, i les màscares de Montserrat Abelló no són res més que la successió dels seus poemes: els propis i els que, després de la traducció, ha sabut convertir en seus. (1998, 51)

     

          Ricard Torrents, en la semblança de Montserrat Abelló que va fer a la universitat de Vic, va dir:
           Però allò que més queda obert de bat a bat em l’obra de Montserrat Abelló és el plantejament de la traducció com a “passió” d’escriure. Per això estic convençut que en l’homentage que li tributem la millor rellevància amb què la podem distingir és situar-la en la constel·lació dels poetes traductors. Per a ells la frontera entre escriure i traduir no existeix. Només hi ha una poesia. Davant d’ella cauen les etiquetes de traduïda o original. Parlar de poesia en llengua A o poesia en llengua B no significa sinó una mateixa aposta d’art. Un compromís únic, “original”, davant la construcció d’un poema, un objecte artístic. (2006, 102)

     

    Quant al mètode traductor d’Abelló, la seva manera de traduir, en parlarem en el capítol 3 d’aquest treball. Podem avançar, però, que no li fa res d’ajustar-se al màxim a l’original, tot i que això suposi oblidar-se de si mateixa perquè parli l’autor.

     

    (Extret de “Montserrat Abelló i Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX”, per M. Elena Carné)

     

     

    happy birthday