Entrevista:

per M. Elena Carné
  •  
  •  

     

    Poemes recitats per Montserrat Abelló

     

    Aquestes gravacions són extretes d’una entrevista a Montserrat Abelló realitzada per Adolf Alcañiz, Carles Hac Mor i Ester Xargay, i amb la intervenció de Josefa Contijoch.

     

    “Tot és un immens buit” i “I aprenc a dir que No”

     

    Tot és un immens buit,
    recordar voldria tants noms
    que ja no els retinc.

     

    I la nit esdevé cada cop
    més fosca, més misteriosa.

     

    Amb l’encens espès de flors
    Esfullades, de nines esventrades.
    De retaules vivents;

     

    de terribles imatges
    de pobles vençuts, de cossos
    llençats dins fosses comunes.

     

    I voldria tenir el do de poder
    aplacar-ne el dolor.

     

    De cridar sense fre,
    d’oblidar
    tanta impotència.

     

    *          *            *

     

    I aprenc a dir que No.

     

    Amollo en la nit
    la veu amarga o
    la veu esperançada.

     

    I aprenc a dir que No.

     

    Que ja no és temps de plorar
    ni de lamentar-se, ni tampoc
    el de cercar excuses fàcils.

     

    I aprenc a dir que No.

     

    (De Dins l’esfera del temps, 1998)

     

    Fragment de “Retorn”

     

    He vagat per camps i deserts.
    I només em resta el que he oblidat,
    el que vaig oblidar
    i l’aspror de la sang
    sempre viva en els dits
    i l’olor de la terra eixuta,
    de la terra humida,
    de la terra esterrossada
    dels ermassos.

     

    Cert que he viscut en altres contrades
    amb horitzons cenyits
    d’altíssimes muntanyes nues
    i un mar fred i extens.
    Però encara que les muntanyes i el mar
    i els núvols repetien
    geografia sobre geografia,
    flor sobre flor,
    i núvol sobre núvol,
    en una inacabable lletania,
    i l’home restava estàtic
    al peu de la pedra,
    no es mitigà per això el record
    de la teva sang, la somorta sang teva,
    que corre sota la figuera
    i les verdes cales,
    i s’aturà al peu de la barca.
    L’alta muntanya era una gran cortina
    que no deixava veure
    l’escala de mà al fons de l’escenari,
    els focus violents,
    els trapezis, la corda penjada.

     

    Asseguda d’esquena a la muntanya,
    contemplava el mar
    i la mà,
    sempre la mà viva d’homes i dones.
    Però així com la roca es desprèn,
    vençuda pel pes de la neu,
    o així com la corda deslliura la barca
    per l’impuls massa fort de l’onada,
    així ha estat d’inevitable el meu retorn.
    I ara, aquí, replantada
    damunt aquesta assedegada terra,
    us he vist passar,
    tots vosaltres.

     

    És per això que ara cerco camins,
    l’ombra dels arbres, la fosca obaga
    contra les blanques cases.
    I així, arrecerada,
    escolto el so de la paraula vostra i meva.
    Com l’aigua que traspua
    de la paret ombriva,
    verda de molsa, i lenta;
    es transforma en una sola gota clara.
    I ara, asseguda
    al llindar de casa meva,
    sóc amb vosaltres.

     

    (De Vida diària, 1963)

     

     

    “Set...”

     

    Set.
    Això sí que sé el que és
    com la sentia
    en aquell carrer on –dreta
    davant d’una porta- em deien:
    “no se sap res”.

     

    I aquell anar i venir,
    com sempre,
    però amb aquella set!

     

    Set, insaciable,
    d’aigua.
    Set que corsecava, la boca
    espessa
    un dia rere l’altre.

     

    Quantes vegades vaig sentir
    aquelles paraules que
    en sospesar-les
    em semblaven buides.

     

    La set,
    me la imaginava d’aigua.

     

    I ara sí que puc dir que
    aquesta altra set
    tan fonda que clama
    també ho és, d’aigua.

     

    (De Dins l’esfera del temps, 1998)

     

    “Somni de temps absent...”

     

    Somni de temps absent
    com el núvol que s’enlaira
    en un dia massa ple
    de sol.

     

    Mai més no caminaré
    enllà d’aquest sender
    que em convida a seguir-lo.

     

    Ancorada a la porta que
    aixopluc em dóna, ja no puc
    deixar de ser el que sóc.

     

    I ja no sé si en vull fugir
    o deixar que, corpresa,
    m’empresoni.

     

    (D’Indicis d’altres moments, 2002)

     

     

    happy birthday